Els pecats de CiU
Havent-hi dins la coalició de dretes catalana tanta gent, encara, de missa, haurien de saber ben bé quins són els pecats capitals, i, principalment, un dels que es reproven durament al llibre de l'Eclesiasta, aquell que ha esdevingut un topoi, o lloc comú dels literats seriosos, que és el vanitas vanitate, o pecat de vanitat. Perquè no altra cosa, per més que els politòlegs s'omplin la boca d'elucubracions, és el que li ha passat a aquest nostre sobtat mascaró de proa independentista. La cara d'incomprensió dels fidels “unioconvergents” la nit electoral, i d'aquells que s'havien cregut, fins i tot des de llocs molt esquerranosos, que en Mas seria el messies català, revela la incapacitat del malalt per veure la seva pròpia malaltia.
CiU és una coalició de dretes, molt de dretes, que fa decennis que es fa passar per progressista amb la pastanaga del seu nacionalisme. I en aquest parany hi ha caigut i encara hi cau molta gent raonable. És un grup ideològic tendent al classisme, amb bones maneres, això sí, perquè forma part del seu ADN dissimular, sobretot dissimular, i que no se'ls vegi mai, ni a la vida ni en les idees, que són molt conservadors, i que actuen sempre amb una clara idea del poder com a eina de classe. Evidentment, molta gent senzilla, menestral o bé obrera, els vota, perquè també és una realitat, paradoxal però irrefutable, que molta gent senzilla, que viu amb un peu al coll, és de dretes, per redimir-se, inconscientment, de la seva pròpia classe social inferioritzada. Això és el que permet entendre que sempre hi hagi latent, aquí o allà, la revifada del feixisme, quan les coses van malament. I el populisme, estratègia, aquesta, que a CiU coneixen prou bé.
L'endemà de l'11 de setembre, després de les paraules de Mas, aquest articulista va arrufar el nas perquè, de cop i volta, un projecte covat llargament per sectors de l'esquerra catalanista quedava apropiat, d'un sol cop de billar, per la dreta de sempre, la que mai deixarà (no pot, no en saben), de fer la puta i la ramoneta, tal com es veu ara mateix amb el dolorós pacte amb ERC. Però aquest articulista també va dir que ara, necessàriament, i necessàriament vol dir això, per necessitat evident, calia fer un front transversal, que aquest era un tema compartit, i ja que la dreta s'hi sumava, i fins i tot amb capacitat real de fer-hi molta feina, doncs que fossin generosos i ens hi apleguessin a tots, per un sol objectiu comú. Però no. La vanitat, i el càlcul partidista, i la por de perdre, van fer que Mas, assessorat per vés a saber qui, se n'anés tot sol a plantar la bandera. El pitjor va ser quan, en un acte de supèrbia irresponsable, va demanar que li deixéssim el vot, que ja ens el tornaria, per fer el que ell, sol, i només ell sabia com, havia de fer. Espectacular. Diuen que l'amor trastorna, però el pecat de l'enamorat sempre se l'ha de menjar ell sol, com a molt toca a algun amic o familiar; però el pecat de vanitat d'un líder polític sempre arruïna el seu poble; la història n'és plena d'exemples.
¿Calia, Sr. Mas, veient que ni a dins la seva coalició, ni fins i tot dins del seu partit, podia assegurar la plena identitat amb el sobiranisme, calia, li repeteixo, fer aquesta fugida endavant per tapar les vergonyes de la seva política (sap que el funcionari català ha rebut ja més del doble de retallades que el funcionari de la resta del, de moment, nostre Estat?), i arrogar-se la representació de tota la manifestació de l'11 de setembre? Només el pecat de vanitat el podia cegar tant. Aquell dia els que érem allí hi érem per la independència, i la independència és de tots. Cal que li ho repeteixi: la independència és de tots. O és que la paraula tots, és a dir, la paraula democràcia, això que la dreta, també la catalana, per més formes burgeses que tingui, no acaba mai de digerir, no l'entén en el seu cabal sentit? M'agradaria pensar que no.
Però es pot redimir, si vol, si en sap, si en té la voluntat i la intel·ligència. Perquè ara, amb aquest resultat electoral, ara sí que vostè pot i ha de fer política democràtica, i pot portar el seu partit a ser allò que va dir que era, independentista, perquè ara hi ha un parlament on vostè és el cap de colla, primus inter pares, o sigui, el primer entre iguals, i el seguirem, no ho dubti, però deixi de dissimular, de tapar vergonyes, obri el joc polític, faci coalició, front nacional, lideri una idea col·lectiva, per sobre, molt per sobre del seu partit i dels seus interessos, posi'ls ferms, i ja no diguem a aquest soci de dreta mel·líflua i dura que és Unió. Sigui, si vol, i pot, i en té la convicció personal, un pare de la pàtria, en el bon sentit, un pare de braços oberts i fermesa en la mirada. Però, sobretot, sigui democràtic, senyor Mas, i pensi que hi ha qui no pensa com vostè, i fins i tot qui pensa el contrari que vostè, i és tan persona com vostè. I ara cal anar junts, i nets. Si no és així, a la propera, li cauran uns quants diputats més. Perquè ningú es pot arrogar un país, i molt menys un treball tan laboriós i just com el camí cap a una independència. O sigui, que baixi de la cadira, arremangui's i treballi per tothom. Perquè la nit electoral puguem somriure tots, fins i tot aquells que pensen ben diferent. Al final, Sr. Mas, el bo només és el que ha estat just. La vanitat és la serp dels superbiosos, i no du enlloc.
