Opinió

Els nostres freds

Les coses que recordes que veies, vivies o et passaven de petit sempre semblen més grosses, importants o exagerades.

Així, el record de les baixes temperatures dels hiverns infantils sembla que et transporti a uns temps més glaçats i més virulents del que són ara. Això, en realitat, com quasi bé totes les evocacions que es mitifiquen per bones o dolentes, és mentida. Ara també en fa molt i molt, de fred. El que sí és veritat és que la gelor d'abans, quan arribava, ho ocupava quasi bé tot i tardava molts i molts de dies a anar-se'n. Convivia d'una manera més assídua i quotidiana amb nosaltres.

Era costum (a casa els avis ho era) que, tot i que es tingués calefacció central, no s'engegués cada dia. Segons una teoria defensada davant les nostres insistents i persistents queixes d'incomoditat climàtica, no era necessari. Excepte en dies assenyalats, n'hi havia prou amb caldejar l'estança on es mirava la tele i es feia la tertúlia familiar corresponent: el treballador . Aquella habitació es convertia en l'únic reducte de la casa amb l'ambient càlid i, sobretot, carregat per l'estufa de butà. Durant els mesos de novembre, desembre, gener, febrer i, fins i tot, alguns dies de març, tots ens hi dirigíem ràpidament quan creuàvem el portal. Però ai quan sorties del càlid paradís per anar a la cuina a buscar un vas d'aigua, o anaves a l'office a buscar galetes, i ai quan havies d'anar a la cambra de bany i en traspassar les portes segures del calor, l'aire del passadís (hi havia un corrent propi de refugis muntanyencs) et feia venir esgarrifances i baties tots els records d'eficàcia i rapidesa en les tasques sanitàries i domestiques per tornar a l'ambient calorós. I, sobretot, ai quan al vespre et posaves al llit i els llençols glaçats i una mica emmidonats (no fos cas que el llit no quedés ben estirat) et rodejaven, i tu, arraulida, tardaves estona, estona i estona a trobar aquella calentor necessària i imprescindible per adormir-te.

Ara, tot i els radiadors en constant funcionament, també en fa molt i molt, de fred. És el que fa que el vent et talli la cara i et sembli que se't claven agulles esmoladíssimes i minúscules, el que aconsegueix que les orelles se't petrifiquin, et facin un dolor enorme i no es puguin mostrar agraïdes quan aconsegueixes que entrin en calor o el que se t'apodera de les mans i et va emblanquin les puntes dels dits i, aquests, tot i estar aixoplugats a dins dels guants, sembla que visquin ( o morin) separats de la mà.

Fred, fa fred, i jo friso perquè s'acabi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.