Símbol de la fi
No són bons els temps. La crisi la fem nosaltres mateixos, els que es resisteixen a canviar, a deixar de ser el que eren en funció d'esquemes que, probablement, ja no es repetiran. Ni la sanitat pública és sostenible en les condicions en què l'hem conegut, ni l'educació pot ser reduïda a una sèrie de particularismes que acaben per fragmentar la convivència dels pobles: la UE no pot seguir sent la suma de singularitats si pretén convertir-se en la casa comuna de tots els europeus. Hi ha massa insolidaritat, un sobrepès exagerat del lideratge d'Alemanya, que ha construït el seu benestar sobre la capacitat de consum dels europeus, i molt en particular de la zona euro. I l'espectacle lamentable de la desunió europea a l'ONU quan 14 dels membres van votar a favor del reconeixement de Palestina com a estat, 12 es van abstenir i un s'hi va oposar? Aquesta és la imatge de progrés de la Unió? Units per mercadejar, desunits davant del món. És la trista realitat d'un procés que mereix tot elogi, tenint en compte que Europa des de 1410 no havia conegut un període de 60 anys sense guerres com aquest.
Amb tot, no estem davant el principal dels seus problemes. És cert que el premi Nobel de la Pau a la UE reconeix un fet sense precedents: 27 estats en diàleg permanent per superar els seus problemes singulars. El ciutadà és el fonament i la prioritat en aquest escenari conflictual. Marx va voler “l'home nou”, igual que sant Pau ho va predicar. Sense home nou no es poden modificar ni les estructures, ni els pobles. I Europa mai ho serà plenament sense aquest nou concepte de ciutadania, que integri les seves arrels cristianes, els drets humans, la separació de poders, les llibertats fonamentals en religió, pensament i expressió, les seves cultures conformant el gran mosaic humanístic, la seva societat del benestar, les seves conquestes socials i el seu concepte de la llibertat i de la tolerància.
És poc dubtós que el sistema no dóna per a molt més. Grècia s'enfonsa en el caos, la incapacitat autocrítica i la desesperació que segueix al desencant. Els seus creixents grups neonazis són més que un desafiament: són tot un símptoma, com ho van ser després de la crisi de 1929 els forjadors del “nou ordre” a Alemanya, a Itàlia, o a l'Estat espanyol. Alguns parlen de la hiperinflació com a causa genètica de la resposta nazi a Alemanya, jo crec que va ser l'atur brutal i la seva desestabilització social. Què s'anuncia a Grècia avui? Què es pot esperar d'un Estat espanyol amb el 25% de la seva població en atur, el 52% del seu jovent sense feina, amb una classe dirigent menyspreable, sense ànima i sense idees, a la recerca de la fragmentació?
Itàlia, avui, simbolitza aquest absurd: Berlusconi, un pocavergonya elevat a la categoria de governant, va ser en part causa dels seus mals i pretén ara ser part de la seva solució. Berlusconi és l'encarnació mateixa de la decadència putrefacta, del disbarat polític, de l'absurd social. És el murri, convertit en icona d'una societat que no troba el seu camí tot i la ingent intel·ligència que acumula. Alçar enmig d'una ingent crisi moral un model de capdavanter corrupte equival al suïcidi com a solució. Ja en temps passats la caiguda de les societats i de les cultures va ser producte d'aquesta dinàmica desenfrenada de la degeneració: en el fons el que hi ha al darrere és, precisament, aquesta pèrdua de referència de les categories màximes del bé i del mal. Quan aquesta distorsió moral es projecta en la societat, és el càncer que condueix al final d'una història. Grècia i Itàlia, avui, apunten en aquesta direcció.
Per això la solució passa per la reconfiguració de la societat sobre noves bases morals del ciutadà i del sistema. Sense ètica és impossible la política, i l'utilitarisme avui de moda no és un model ètic i just. De la mateixa manera que sense ètica és impossible el capitalisme que hem conegut. Si no es dóna el principi de responsabilitat, què es pot esperar del ciutadà i de l'economia en crisi? Una economia sense la perspectiva del bé comú és una economia fracassada. Stiglitz ho constata en el seu últim llibre: un 1% de la població acumula béns que necessiten el 99% restant. En un escenari així, la pau social és impossible: s'ha assassinat la justícia. Per això és imperiosament inevitable el canvi del ciutadà i d'una manera, ja periclitada, de viure.
