La síndrome Berlusconi

La notícia de la dimissió del primer ministre italià, Mario Monti, i la convocatòria d'eleccions pel mes de febrer ha desfermat a Itàlia i a tot Europa el temor que els nous comicis suposin el retorn al poder de Silvio Berlusconi.

Berlusconi és una síndrome nefasta que simbolitza tot el que va malament en la política italiana. Quan la seva anterior etapa de govern semblava superada i oblidada després d'un any escàs de govern tecnocràtic de Monti, la possible victòria del seu partit, l'anomenat Poble de la Llibertat, en les eleccions ha propagat el temor d'una crisi europea. Els observadors crítics poden dir que Monti no ha fet res més que seguir les indicacions d'Alemanya i de les institucions europees però, si més no, la seva gestió ha introduït elements d'ordre i ha restaurat la confiança en Itàlia que Berlusconi havia malmès. La millor prova de les conseqüències indesitjables que pot tenir el retorn de Berlusconi al poder és l'efecte de contagi en les altres economies europees sacsejades per la crisi. Només l'anunci de la dimissió de Monti i la convocatòria d'eleccions ja va fer augmentar la prima de risc del deute públic espanyol.

Itàlia és la tercera economia de la Unió Europea. Sovint s'ha dit que, com alguna gran empresa nord-americana, és massa gran per deixar que caigui. Si Itàlia s'enfonsés, la seva ruïna no només afectaria altres economies europees febles, com ara l'espanyola, sinó que el destí de la zona euro podria quedar segellat.

Tot i el temor que provoca, la victòria de Berlusconi no és inevitable. Caldria que l'esquerra italiana superés les seves divisions per fer-li front amb èxit. Però sobretot caldria que el civilitzat poble italià donés una mostra de lucidesa per frenar l'ascens del polític més negatiu que ha tingut des de Mussolini.