I l'endemà?
Els resultats del 25-N han deixat insatisfet quasi tothom i segurament obriran un període d'inestabilitat política. La responsabilitat d'aquesta nova situació correspon al president Mas, que va anticipar calculadament les eleccions amb el pensament posat en una majoria absoluta que autoritzés un referèndum i la retallada dels serveis públics.
Passat un mes, a l'entorn del president encara es busquen els responsables d'una estratègia tan equivocada, tot i que, durant la campanya, les anàlisis interpretaven que avançar les eleccions amb la inèrcia de l'Onze de Setembre ben viva anava a favor de CiU i de Mas. Sembla que, de cara endins, l'oportunitat de la convocatòria va visualitzar el contrast entre els rampells independentistes de la nova fornada convergent i la sobrietat de la direcció d'Unió. Qüestions internes a part, Mas ha guanyat les eleccions, però ha fracassat i ha de triar: o basteix un marc estable o haurà de convocar eleccions i plegar.
Malgrat tot, seria injust no admetre que l'altre derrotat és el PSC i que els resultats –vint diputats– són un càstig sever. El PSC paga encara les conseqüències d'haver governat i la pèrdua de credibilitat ens exigeix una reflexió profunda. ERC, en canvi, ha tornat a moure el mapa polític: és la segona força al Parlament i té la responsabilitat de contribuir a l'estabilitat sense destriar l'ànima nacional de la social. Admeto que aquesta vegada sóc pessimista: albiro una legislatura curta i abocada a un nou avançament electoral que serà responsabilitat del president Mas. Malgrat tot, hi ha temps per evitar-ho. Si volem revertir la situació actual, són necessaris pactes, polítiques públiques i més democràcia.
Pactes. El resultat electoral obliga a fer un exercici de diàleg, de pactes i de generositat per assumir renúncies. El president Mas, més que ningú, està obligat a fer-se'n càrrec pel rebuig del país al lideratge messiànic que proposava CiU. Catalunya va votar a favor de lideratges col·legiats i ha fabricat una majoria que és el reflex de la pluralitat catalana i suposa un mandat del poble a favor de la participació d'altres forces polítiques en la governació del país. Mas ha de teixir un gran acord que sumi el màxim suport i agrupi la diversitat d'idees que fan falta per resoldre la crisi econòmica i social que viu Catalunya.
Polítiques públiques. És imprescindible que aquest acord inclogui la defensa dels serveis públics i asseguri el manteniment de l'estat del benestar. Cal abandonar les polítiques de liberalitzacions encobertes i privatitzacions explícites com la de l'àrea bàsica de salut de l'Escala. Ens cal incrementar les polítiques públiques educatives i d'ocupació; cal redreçar la política fiscal de CiU, per fer-la més justa, i és indispensable defensar, amb unitat, un nou acord de finançament que garanteixi la transparència de les balances fiscals i l'Agència Tributària pròpia.
Democràcia. Ens hem posat d'acord perquè els catalans puguin exercir el dret a decidir. Cal pensar quin serà el moment de fer-ho, com fer-ho i amb quin propòsit. Com sigui, qualsevol risc de fractura social en justificaria l'ajornament. Es planteja –i no falta raó– si caldria també consultar directament als ciutadans les retallades. La qualitat democràtica també implica el canvi en les formes per reduir la sensació de llunyania entre la ciutadania i els polítics. El nou govern i el Parlament ho han de tenir molt present.
Generositat. No desitjo el fracàs de Mas perquè ens conduiria a un atzucac que unes noves eleccions no resoldrien. Mas ha de treballar amb humilitat i generositat per evitar-ho; generar confiança i establir acords amb els altres partits, també amb el PSC. Si el president accepta la prioritat de les polítiques públiques i la defensa dels serveis públics, si accepta objectius comuns en la lluita contra la crisi, si es manifesta a favor d'una política fiscal justa i si treballa en aquesta direcció, tindrà els socialistes al costat. Si això no arriba, els socialistes ens hem de poder concentrar a ser la gran alternativa progressista catalana i cosir les il·lusions que el govern d'entesa de Pasqual Maragall va fer majoritàries, les que van deixar el pòsit d'una major justícia i un país amb plena unitat nacional.
