Emoció

Tota la meva vida he somiat que el meu país seria lliure. Ha estat un desig que ha anat evolucionant a mesura que m'he fet gran: de primer era només això, un anhel, un somni; de gran ha estat un projecte pel qual he treballat, com tanta i tanta gent, sense parar, sense cansar-me'n. I ara, finalment, tenim data per poder preguntar a tothom si vol viure millor en una Catalunya independent a dins d'Europa. Com ens sentim, els independentistes de sempre? Doncs em sembla que estem més emocionats, continguts i commoguts que no pas eufòrics. És tan important, aquest pacte per la llibertat! Sé de molts que han tingut espelmes enceses mentre han durat les negociacions perquè arribessin a bon port...

I ara, què? Doncs a treballar més. I més. I més. Però ara amb una fita concreta: guanyar la consulta. Serà fàcil? No gens, ja us ho podeu pensar. Però hi ha una cosa que podem fer, i és explicar a la mainada el que estem vivint. Per petits que siguin entendran que estem treballant no pas en contra de ningú, no pas per fer mal a ningú, sinó a favor d'ells i del seu país. Explicar-los que les nacions tenen dret a viure en llibertat i fer-los veure la consulta com una gran festa on hi ha d'haver molta gent i s'ha de preparar molt bé. En això hi hem de ser pares i mares, avis i mestres: és una bona oportunitat per inculcar als petits els valors de la lluita, el compromís, la perseverança. Molts van anar a la manifestació de l'11-S a collibè dels papes i veuran que un poble que es mou pacíficament té molt de poder.

I una altra cosa: som aquí perquè molts, abans de nosaltres, hi han cregut. Ells no hi han estat a temps, però segur que ara ens miren satisfets. Tothom té a la memòria una persona estimada que va marxar massa aviat i es va perdre aquesta incerta glòria que vivim avui. L'últim, en Pere Fages, activista multidisciplinari, empordanès, fill del poeta, que va morir justament ahir. Això ho farem molt ben fet, en honor dels que ja no hi són, en promesa pels que han de venir.