“Perillós abocar -se a l'exterior”

Quan érem jovenets i volíem viatjar per pocs diners als països europeus, vàrem descobrir primer la SNCF francesa i els horaris que, triant bé les distàncies entre ciutats, permetien dormir al tren durant un trajecte que solia ser de 23:30 hores a 7:00 del matí. S'estalviava, doncs, l'hotel tronat i es gaudia d'uns bons lavabos d'estació o del local dels cheminots. Tot això més la consigna per l'escàs equipatge cobria tota la despesa en allotjament. I, a més a més, era molt instructiu. Compraves un euro-rail pass i podies viatjar sense límit en vagons de diferents països i llavors aprenies que aquells rètols de la finestra que deien “ne pas se pencher au dehors”, “nicht hinauslehnen”, “do not lean out to the window” o “è pericoloso sporgersi” volien dir “és perillós abocar-se a l'exterior”. Un avís que semblava recordatori de la política econòmica de la dictadura franquista. A la base, la fiscalia de taxes, la comissaria d'abastos, la llibreta de racionament, el gasogen, l'estraperlo, etc. I per dalt, l'autarquia, el marquès de Suanzes i l'INI (Instituto Nacional de Indústria) que fabricava productes i artefactes caríssims i de pèssima qualitat, lògica derivada d'un sistema que ni tan sols tenia autoritat de guaitar a l'exterior.

Ara, en aquest moment de crisi i recessió, resulta, però, que l'única via de sortida és precisament el contrari de l'economia tancada. I no es tracta de si la ministra de Treball albira al final del túnel una llumeta o un brot verd. Què deu saber ella que va crear un servei de col·locació amb dos o tres mil funcionaris que no van trobar ni un sol lloc de treball, excepte, és clar, els d'ells mateixos, és a dir, dels funcionaris que fracassen. Naturalment la brillant ministra que ara es dedica a perseguir els cursos de formació de Catalunya a fi que editin tot el material informatiu en castellà, és una nova versió del “abans alemanya que catalana”, la de “abans a l'atur que amb una feina aconseguida amb formularis escrits en la llengua oficial i pròpia de Catalunya”. Podria ser que els ministres del govern central (no digueu mai Estat, que l'administració central i l'autonòmica són igual d'estatals i, en territori i en qüestions de competència exclusiva, ho és més l'autonomia) fossin ignorants de la realitat pura i dura? No ho sap la ministra que la seva obligació de crear ocupació passa indefectiblement pel sector exterior de l'exportació i el turisme?, sectors en els quals Catalunya és la zona capdavantera i més dinàmica, malgrat que Madrid la penalitza amb peatges encaridors del transport, una deliberada política de no invertir en infraestructures ferroviàries, viàries, portuàries, d'aeroports i centralisme anticatalà d'AENA i Iberia que ara s'ensorra i, després de marginar-nos, abandonar-nos i discriminar-nos contra el Prat, segur que obtindrà ajuts de supervivència amb tributs pagats per les seves víctimes de Catalunya.

En tot cas, el que toca és obrir-se i donar facilitats als sectors, a les empreses d'economia real i no abusives en el mercat amb la complicitat del govern. És l'hora d'allò que deia fa pocs anys una tanca publicitària d'una empresa que donava suport al principi de be global - act local. Deixant de banda que l'eslògan “comporteu-vos com a locals” es redactava contradictòriament en anglès, la consigna és l'anti-Renfe i, per tant, un indicador de la ruta cap a la recuperació. Altrament, la ministra seguirà gestionant el treball en un país on Extremadura i Andalusia tenen més atur que la Franja palestina de Gaza i on, per algun miracle aritmètic, a Andalusia hi ha més invàlids que no pas jubilats sense que hi hagi passat cap megatsunami o atac amb bombes atòmiques. De vegades, és bo de fixar-se en notícies que inviten a la reflexió. Per exemple, que fa pocs dies es va fer públic que la Gran Bretanya havia deixat de ser un país amb majoria blanca de la població. O bé que, quan ja no es parlava gaire de Malthus, ara es faci saber que l' Índia creix cada any tant com tota una Espanya sencera i que l'economia no creix “pari passu”. També és interessant que en alguns països hi hagi més consum de dodotis per a gent gran que no pas bolquers per a infants.

En resum, cal plantejar-se les coses amb capacitat d'adaptació i la necessària flexibilitat per reaccionar. A Espanya, concretament, la diversificació cap a l'estranger ha estat una qüestió de supervivència davant la greu crisi interior. S'ha fet visible com les empreses grans s'han esforçat a desmarcar-se del seu país d'origen on, contra corrent, el govern central fa grans despeses a favor d'una Marca Espanya que els empresaris camuflen i dissimulen. Les empreses de l'Ibex -35 expliquen, satisfetes, als seus inversionistes que, cada trimestre, es redueix la proporció del mercat espanyol en el conjunt del negoci. Fa 10 anys, afirma Miles Johnson, la internacionalització era un luxe i ara, en canvi, és un imperatiu estratègic. A l'economia interior no s'espera cap mena de creixement durant els propers 5 anys. L'any passat, les companyies de l'Ibex van guanyar 207.000 M€ i el 61% es va obtenir a l'estranger. Al 1995, la inversió total a l'estranger va ser d'11.000 M€. En els darrers 15 anys s'ha vist com unes empreses han fet un creixement orgànic (p. ex. Inditex), però la majoria sortien a veure quins actius es podien comprar amb subvencions de Madrid i sense fer gaires càlculs. Ai las! Moltes d'aquelles compres són ara deute que cal pagar. La Telefònica és un bon exemple (primer accionista institucional, La Caixa, i personal, Fainé diuen). Va comprar la O2 del Regne Unit i la Vivo del Brasil. Però unes compres de 85.000 M$ s'han convertit en un deute de 57.000 M€. Per això va haver de malvendre la seva participació a la telefònica alemanya. I tot això s'ha de sanejar amb uns crèdits escassos i molt cars. Un dels damnificats de les telefòniques europees ha estat Carlos Slim, l'home més ric del món, conseller, primer, de Criteria i després de La Caixa, que lògicament sembla que va entrar a la KPN d'Holanda i la Telekom Àustria aconsellat pels seus socis caixers. Uns quants mesos més tard el seu 28% de la KPN havia perdut un 46% del seu valor. En conjunt, sembla que l'aventura telefònica li ha costat 2.000 M€. I ara compra un paquet immobiliari a La Caixa, una operació poc estètica quan el comprador participa també a la venedora. Potser és legal, però té l'aparença d'una maquinació per alterar el preu de les coses. Tant de bo no sigui així.