El jerseiot dels diputats

En el paleolític de la transició hi va haver un temps en què el poder i la riquesa estaven mal vistos. Els vehicles que tenien més glamur eren citroëns desgavellats, la gent vestia pengim-penjam, a les novel·les d'èxit els ricassos buscaven els mars del sud entre els refregits dels barris obrers i els fills de l'alta burgesia expiaven el seu pecat original convertint-se en maoistes. El país havia abandonat amb vacil·lacions i temors el franquisme i bona part del poder encara emergia d'una tomba mal tancada al Valle de los Caídos.

Aleshores, però, la superioritat moral de l'esquerra era tan absoluta, tan abassegadora, que avui, més de trenta anys després, encara hi ha qui segueix lluitant contra alguns dimonis personals que venen d'aquells temps i molts dels que finalment van aconseguir instal·lar-se amb comoditat en les noves circumstàncies, quan en rememoren les excitacions i les utopies, s'esborronen.

Hi ha alguna cosa de la irrupció de la CUP en el Parlament català que porta aquells aires. Alguna cosa de la potent tradició inconformista i de l'esperit revolucionari que deu sorgir de la matèria orgànica que conforma l'humus d'aquestes terres i del contingut de l'oxigen que s'hi respira. Alguna cosa que s'ha encarnat en aquesta gent que compareix al Parlament amb jerseiots, bambes i pírcings; amb una indumentària que, segons la senyora presidenta, no acaba de respectar la dignitat de la institució ni les solemnitats que hi resideixen.

De fet, hi ha qui quan diu “dignitat” parla de litúrgia, de protocol, de cotxes oficials, de reverències i jerarquies, i hi ha qui pensa en l'honestedat o amb els compromisos amb l'elector o amb la transparència. La CUP és l'agradable exponent d'una nova onada d'energia transformadora. De la capacitat d'aproximar-se al poder sense complexos i amb ganes de reconsiderar convencions i resistir-se a la fascinació de les moquetes i els marbres. Qui més, qui menys guarda a l'armari el cadàver d'unes quantes decepcions i ha estat testimoni de com els que abastaven el poder per transformar-lo acabaven transformats ells mateixos i, per tant, a hores d'ara, renovar els entusiasmes no és fàcil.

Vivim en un temps de política grisa, de castracions ideològiques, de retrocessos socials i de pragmatisme obligat per les urgències, segons diuen, del moment econòmic i, per tant, trobar-se el discurs i les maneres de qui sembla haver esdevingut el cos i la veu electoral del 15-M, de qui es proclama antisistema sense coqueteria, ni contradiccions i professa un catalanisme popular, sense complex de superioritat, obert al món però independentista, és un regal. I també ho és que després de tants anys de veure com els partits exhibien mesquineses i vergonyes, tinguin la voluntat de ser un moviment arrelat als carrers i assembleari, defensors de la democràcia directa i –això ja és definitiu– partidaris de la via islandesa i no la grega, o la portuguesa, o la d'aquí, per fer front al deute. I tant se val si vesteixen un jerseiot com si es disfressen de fada.