Opinió

Tornada a la realitat?

Després de mirar als ulls els veïns del Carmel i de sentir la seva por, no es pot pas dir que tornar a la universitat sigui una tornada a la realitat

El dilluns 17 de desem­bre vaig dei­xar de ser dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Pocs dies després, el 21 de desem­bre, em vaig rein­cor­po­rar a la Uni­ver­si­tat de Girona. Com molts altres dipu­tats i dipu­ta­des que no hem repe­tit a les llis­tes, ens dis­po­sem, ara, a tor­nar a les nos­tres esfe­res pro­fes­si­o­nals amb nor­ma­li­tat. És un retorn natu­ral que cer­ti­fica que la vida política és i ha de ser un viatge d'anada i tor­nada. Algú pot­ser pot enten­dre que dei­xar la vida política de repre­sen­tació directa, elec­tiva, és dei­xar la política. Però qui es plan­teja els can­vis de per­so­nes en la pri­mera fila par­la­mentària en aquests ter­mes té un con­cepte equi­vo­cat de la política, en fa un món a part, crea la ficció de la mal ano­me­nada classe política i situa la vida política fora de la rea­li­tat. Com si la rea­li­tat anés per un cos­tat i la política, per un altre.

Cal com­ba­tre aquest error i cal afir­mar que en la política ben entesa no hi ha fron­te­res i sepa­ra­ci­ons, perquè la política neix del poble, l'acció política es desen­vo­lupa a la polis i la repre­sen­tació sig­ni­fica un dipòsit de sobi­ra­nia que per­tany en la seva total inte­gri­tat al poble com a sub­jecte polític. Es tracta de rei­vin­di­car la noció de política total i d'acla­rir per a tot­hom que no hi ha frac­tura i divisió entre un món allu­nyat i ins­tal·lat en una pre­sumpta bom­bo­lla i la rea­li­tat mateixa. És des d'aquest con­ven­ci­ment que jo mateix i molts d'altres hem dit i repe­tit que dei­xem l'acti­vi­tat política de repre­sen­tació, però que el nos­tre com­promís, el nos­tre cap­te­ni­ment, la nos­tra acti­tud en la vida quo­ti­di­ana l'exer­ci­rem sense cap mena de dubte des de la impli­cació política.

Ens mou i ens ha mogut sem­pre un com­promís pro­fund amb el sis­tema de lli­ber­tats indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves, amb un orde­na­ment basat en l'equi­li­bri pon­de­rat de drets i deu­res exer­cits democràtica­ment en lli­ber­tat per una soci­e­tat madura que ha deci­dit, jus­ta­ment, que després de mol­tes experiències traumàtiques aquest era l'únic camí per garan­tir el ple domini dels drets indi­vi­du­als i col·lec­tius, i la seva trans­for­mació en rea­li­tats tan­gi­bles, en cohesió social, en benes­tar, en ser­veis públics.

Hem exer­cit durant pocs o molts anys la repre­sen­tació pública i el man­dat popu­lar que hem rebut, i ho hem fet des de res­pon­sa­bi­li­tats direc­tes de gestió i repre­sen­tació. Ens hem sotmès una vegada i una altra al vere­dicte popu­lar de les urnes i hem assu­mit el grau de res­pon­sa­bi­li­tat que aques­tes ens han ator­gat. Ho hem fet amb orgull i satis­facció, cons­ci­ents que ser­vir el país i els ciu­ta­dans ha estat un honor i un pri­vi­legi. I ho hem fet tocant de peus a terra, engan­xats a la rea­li­tat, fugint de la para­fernàlia del poder, de les for­ma­li­tats de la repre­sen­tació, de l'enga­va­nya­ment del pro­to­col, i fent val­dre sem­pre, amb encerts i amb errors, el supe­rior interès de la col·lec­ti­vi­tat.

Per tot això sorprèn que es pugui dir que un cop aca­bada la nos­tra sin­gla­dura par­la­mentària fem una tor­nada a la rea­li­tat. Algú pot real­ment pen­sar que n'hem mar­xat mai, de la rea­li­tat? Més aviat els nos­tres anys de res­pon­sa­bi­li­tats públi­ques direc­tes ens han aju­dat a man­te­nir-nos arra­pats a la rea­li­tat i a des­co­brir-ne noves face­tes que des del nos­tre àmbit pro­fes­si­o­nal pot­ser no hauríem cone­gut mai.

Pen­sant jus­ta­ment en la rea­li­tat, molt punyent, em vaig deci­dir a dei­xar de fer com­pa­ti­ble el meu càrrec d'alcalde de Girona amb la docència a la uni­ver­si­tat el dia que em vaig tro­bar que, men­tre inten­tava expli­car amb passió algun aspecte del segle XVIII, des­fi­lava pel meu cer­vell i inter­fe­ria el meu dis­curs no sé quina cla­ve­guera o col·lec­tor que s'havia de repa­rar perquè plan­te­java pro­ble­mes a un sec­tor de la ciu­tat. El segle XVIII i les cla­ve­gue­res for­ma­rien part d'una rea­li­tat plu­ral que, jus­ta­ment, estava començant a explo­rar.

Durant molts anys he vis­cut mol­tes rea­li­tats. El dolor intensíssim pels com­panys morts, pels ser­vi­dors públics tras­pas­sats en acte de ser­vei, els neguits i les pors dels veïns i veïnes dels bar­ris de Girona, els som­nis vis­cuts i fets rea­li­tat de gent diversa de mol­tes pro­cedències que han arre­lat aquí. Les pre­o­cu­pa­ci­ons quo­ti­di­a­nes dels boti­guers i veïns del barri vell o de l'eixam­ple de Girona, les ànsies per veure defi­nir un pro­jecte de ciu­tat i la seva eclosió poste­rior. Els nous bar­ris i els vells bar­ris. Hem acom­pa­nyat els empre­sa­ris valents que se l'han jugat i han inver­tit, hem aju­dat, tant com hem pogut, els res­tau­ra­dors que ens han por­tat a excel·lir en el món, m'he esgar­ga­me­llat pre­di­cant el valor en alça d'una ciu­tat de novel·la, d'una ciu­tat de pel·lícula, d'una ciu­tat fent-se cada dia amb les ener­gies col·lec­ti­ves de tot­hom. Hem pro­cla­mat junts i exer­cit el valor de la cul­tura com a eina de trans­for­mació de la rea­li­tat i millora de les con­di­ci­ons de vida de les per­so­nes. I més tard m'he emo­ci­o­nat veient els ulls espur­ne­jants dels veïns de Sant Jaume i Del­te­bre, hem defi­nit un horitzó espe­rançat per a les Ter­res de l'Ebre, hem for­jat una nova rea­li­tat al Piri­neu que no ho fiï tot només al mono­cul­tiu de la cons­trucció, hem posat en valor el pai­satge de la mun­ta­nya i de la costa, hem defen­sat el dret dels pobles i de les ciu­tats a con­duir el seu propi destí defi­nint el seu model de desen­vo­lu­pa­ment, hem impul­sat l'espe­rança de noves rea­li­tats soci­als per a dese­nes de bar­ris de Cata­lu­nya que neces­si­ta­ven una empenta. Els neguits i les espe­ran­ces de la gent de Gar­cia a Flix, de Xerta a Horta, d'Ull­de­cona a Vina­llop i Tor­tosa, de Vila­nova a Vila­franca, de Man­resa a Igua­lada, de Vic a Ripoll, d'Albanyà a Caba­ne­lles, d'Àger a Bala­guer i la Pas­sa­rel·la, pobles i ciu­tats de Cata­lu­nya, tan­tes rea­li­tats com per­fils i con­torns defi­nits i tre­ba­llats per històries mil·lenàries.

Després de veure com la terra tre­mola i de mirar, fit a fit, als ulls i als sen­ti­ments dels veïns del Car­mel, i de sen­tir por amb la seva por, no es pot pas dir que tor­nar a la Uni­ver­si­tat de Girona sigui una tor­nada a la rea­li­tat. És una tor­nada a un altre món, a una altra rea­li­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.