Els Reis porten el TAV

Si res no falla aquest any els Reis Mags seran molt generosos amb les comarques gironines. I no ho dic perquè sàpiga que demà tocarà la rifa sinó perquè, per fi, el tren d'alta velocitat les connectarà amb Barcelona i la frontera francesa. Se suposa que serà a partir de dimarts i després d'un acte a so de bombo i platerets que tindrà la presència de tot el reguitzell d'autoritats. Serà un dia de felicitacions per la fita aconseguida, de lloances, de posar-se medalles, d'atribuir-se mèrits... I, de motius per a tot això, n'hi ha. Però, amb tota seguretat, no serà un dia per recordar els retards, els despropòsits, les discrepàncies, les promeses incomplertes... Per això que és un bon moment per referir-s'hi. El TAV connectarà Barcelona amb la frontera francesa amb tant de retard que ja gairebé ningú no recorda quan se'n va començar a parlar. Va ser el desembre del 1988, o sigui que fa ni més ni menys que 24 anys!, quan el Consell de Ministres va aprovar el projecte i va declarar prioritària la línia d'alta velocitat Madrid-Barcelona-frontera francesa. O sigui que ha costat més de vint anys fer realitat el projecte. I uns quants anys més, incloent-hi incomptables retards, per veure passar l'alta velocitat. Primer per Figueres i, a partir de dimarts, per Girona. Però ha passat tant de temps que res ja no serà com ens havien promès que seria. Els trens arribaran a Girona a una estació provisional que tot apunta que es convertirà en definitiva. I, per arrodonir-ho, el soterrament de les vies s'acabarà aquí, amb l'alta velocitat, perquè en contra del que havien promès els que ara manen a Madrid, els trens convencionals continuaran circulant pel viaducte. I aquí no passarà res! I els mateixos que van prometre que el viaducte desapareixeria, dimarts seran a rebre l'arribada del TAV amb tota la parsimònia i sense cap vergonya! I és que la promesa va ser fa molt de temps, el 2001, i va ser un promesa electoral. I, com que ja ens tenen acostumats al fet que les promeses electorals es quedin en això, en promeses, serà difícil que dimarts algú la recordi. De fet, potser tampoc no és el moment, perquè aquests que no tenen paraula s'han trobat amb una excusa perfecta, la crisi, per trencar-la i no complir la seva promesa. Només queda desitjar que tot plegat ens serveixi d'experiència per no deixar que ens venguin duros a quatre pessetes.