Sobre petits malentesos entre alfabets

Encara que pugui semblar estrany, existeix un lloc web dedicat exclusivament als tatuatges d'Angelina Jolie. Una de les fotos que il·lustra aquest lloc web mostra com, al seu omòplat esquerre, hi du una pregària escrita en khmer, que va dedicar al fill d'origen cambotjà que va adoptar. Ara bé, aquest tatuatge ha desfermat una minúscula tempesta, ja que alguns observadors atents afirmen que la pregària en qüestió no és en llengua khmer sinó en tai. Com si algú volgués homenatjar un italià amb un tatuatge en francès, més o menys... He de confessar que els meus coneixements sobre el khmer i el tai, i sobre els dos alfabets –bastant propers– que serveixen per escriure'ls no m'han permès saber la veritat sobre l'angelinesc tatoo. Ara bé, no seria inversemblant que Angelina Jolie s'hagués equivocat, ja que no hi ha res més fàcil que equivocar-se amb el sentit d'una llengua escrita en un alfabet desconegut. El 1989, Ferran Torrent va publicar Cavall i rei a Quaderns Crema, un llibre en què la il·lustració de portada consistia en un ventilador acompanyat d'ideogrames xinesos. Torrent va explicar que el seu editor i ell havien tingut la temptació d'escriure, en xinès, algun exabrupte sobre els crítics literaris però que, al final, van optar per escriure, simplement, «cavall i rei»... De fet, cada vegada que veig algú que du com a tatuatge algun mot en alfabet no llatí (generalment ideogrames xinesos, menys sovint japonesos), pregunto al tatuat què significa el tatuatge. I després que m'hagi respost, li demano com ho sap: «M'ho va dir el tatuador!» és una resposta bastant corrent, a la qual, amb certa perfídia, contesto: «I, és clar, confies plenament en el teu tatuador...», només per veure néixer dins la seva mirada una breu però a vegades intensa llum d'incertesa.

Aquestes possibles equivocacions, de bona o mala fe, són universals i tampoc no se n'escapa l'alfabet llatí, ni la llengua anglesa, malgrat el seu estatus de lingua franca planetària. El setmanari Courrier International va reproduir fa uns mesos una crònica publicada originalment pel Bangkok Post en el qual un periodista explicava quin era el paisatge visual amb el qual es podia trobar un anglòfon a Tailàndia, pel que fa al ram sempre creatiu de les samarretes. Entre els exemples d'inscripcions estrafolàries, citava «Fuck you you fuckin' fuck!» (si algú vol tenir una traducció acurada d'aquesta interjecció, que s'adreci, si us plau, a Matthew Tree, jo no m'atreveixo). D'altres inscripcions parlaven de relacions sexuals molt diverses, sovint entre membres d'una mateixa família, o desitjaven destins poc envejables a qui les llegís. Segons l'autor de l'article, la immensa majoria dels que portaven aquestes samarretes ignoraven la seva significació i justificaven la seva tria per criteris estrictament estètics: «m'agrada la forma de les lletres». O sigui, els tailandesos fan amb l'alfabet llatí allò que els europeus fem amb les altres escriptures: deixar-se guiar per la moda, l'estètica o l'exotisme. El punt culminant d'aquesta ingenuïtat plàstica es troba sense cap mena de dubte a Ahmedabad, una ciutat de l'estat de Gujarat, a l'oest de l'Índia, en què una botiga de roba s'anomenava, fins fa poc, Hitler. I per si quedava algun dubte sobre l'origen del nom, el punt de la i era decorat amb una creu gammada... El propietari de la botiga va explicar que l'únic Hitler del qual havia sentit a parlar mai era el seu avi, que duia aquest malnom per la seva rigidesa de caràcter. El nét volia homenatjar l'avi. Van caldre les pressions de l'ambaixada d'Israel perquè acceptés de desbatejar el seu comerç, però la premsa que va evocar el cas no va dir quin era el nou nom. Llàstima, no?