Matí de Reis

Salvador Espriu –de qui celebrarem enguany el centenari del naixement– deia, en una entrevista a Presència I'any 1968, que quan ens referim a la postguerra no podem dir “els anys quaranta” perquè s'enllesteix massa de pressa i aquell temps tan dur va costar molt de passar. “Cal remarcar l'any 40, 41, 42, 43” per senyalar una època horrible del nostre passat col·lectiu. Però, malgrat tot, aquells anys també passaven els Reis d'Orient i deixaven joguets als infants. És clar que no a tothom per igual. Al fill de l'amo, l'escoltaven pla més que a nosaltres!

Però allà on no arriben els diners, pot fer-ho I'enginy. Un tren amb vies, màquina i vagons, uns ninots de fusta, un enorme llibre de còmics editat als anys trenta titulat Mikey, un escut i una espasa –també de fusta– i molts altres joguets, varen quedar tendrament dipositats al balcó de casa, any rere any, per tal de provocar l'enorme il·lusió del matí de Reis, quan en llevar-nos s'havia produït una vegada més el gran miracle. Mai vàrem quedar decebuts, tot i que als grassos fills de papà –que ja abundaven– els portaven joguets molt més potents, però mai tampoc vàrem endevinar que aquells joguets nostres eren en realitat antigues joguines curosament reciclades.

El pare tenia un amic que guardava en unes golfes velles peces i fragments de joguets de la seva infància. Ells dos es conjuraven quan s'acostava Nadal per repassar-les, repintar-les, ajustar-les i deixar-les llestes com si acabessin de sortir de la botiga. Mai vàrem saber que aquells joguets embolicats amb paper fi i dipositats al balcó eren velles joguines recuperades. Mai ho varen dir, els pares. Fou necessari que, molts anys més tard, quan ja érem adults, aquell amic casualment ens ho expliqués amb elogi als nostres progenitors. Només llavors vàrem entendre perquè els nostres Reis ens portaven Patufets dels anys trenta, quan ja érem als quaranta.

A propòsit d'aquest record, un incident actual ens ho porta a la memòria. També, en una golfa, a casa, hi havia ara un feix de vies procedents d'un vell i complex Scalextric, que després de fer les delícies d'una generació d'infants havia quedat arraconat. Algú va tenir la pensada de reciclar-lo amb l'addició de noves peces ¡ vehicles de carrera, així com la reparació del'alimentació elèctrica del giny. A l'hora d'escriure aquestes ratlles, ignorem encara l'efecte que haurà causar a la nova generació d'infants a qui va destinat, però podem intuir l'esclat d'il·lusió que ha de provocar.

I no ho evoquem a l'atzar: aquest any que encetem serà difícil, ja ho sabem, però enlloc de lamentar-nos constantment, tal vegada serà millor fer servir la imaginació per suplir amb fantasia tot el que la dura realitat ens escatimi.