L'evolució de la crisi

Entre professionals, es parla de la gran dificultat de pronosticar l'evolució de la crisi: continuïtat, empitjorament o recuperació? Els treballs d'estratègia econòmica empresarial, nacionals i internacionals, i la sotspresidència d'Economia, Hisenda i Pressupostos de l'Estat, ostentada al Senat durant vuit anys, m'ajuden a desxifrar teòricament la majoria dels problemes. El diner, mesurat en milions d'euros, circula en totes direccions i paga peatge en certes butxaques. Espanten les xifres mundials i les cares dels afortunats tenidors. S'han acabat les atribucions de propietat dels jesuïtes i l'Opus Dei. Ara tot és dels emirats àrabs, els quals, d'esmorzar amb dàtils i llet de camell, ara ho fan amb caviar de beluga Caspian i licor de vi de gel del Rin. Les seves ciutats superen la ciència ficció. Han fet un salt endavant en el temps, mentre el món dit civilitzat el fa enrere. L'Índia, gegant adormit, ha despertat exportant cervells i la Xina, fidel a la predicció napoleònica, segueix escalant amb èxit el comerç mundial. Als tres tigres de l'orient –Taiwan, Hong-Kong i Singapur–, sels ha afegit Corea del Sud. Els EUA i el Japó estrenen problemes econòmics! La capçalera mundial ara és discutida. No pas la cua: a les assemblees europees, Espanya buida papereres i s'ocupa dels tallats. De Puig, una veu escoltada, tristament ens ha deixat.

Resta parlar del món del treball. La massa obrera, atuïda per la por de perdre la feina, es mou en un marc de problemes laborals de tota mena i d'oblit. En aquest dilema mundial, qui la té en compte per lliurar-la de la inhòspita maquinària, al servei del totpoderós diner? Els cervells que mouen els engranatges, en veure els altíssims percentatges de parats, de famílies que malviuen de les ajudes socials, de la delinqüència provocada per la necessitat i la gana, criden: “La crisi és la culpable!” Rotundament no! La crisi és el resultat, no pas l'eina destructora. L'autèntic culpable ha estat el crèdit sense mesura, concedit sense mida ni precaució. A tots nivells. Des de les petites caixes fins a les multinacionals del crèdit, passat pels governs, han acceptat qualsevol falsa o nul·la garantia. Han estat com els castells de dòminos: es mogué la taula i se n'anaren en orris.

L'enveja i el mimetisme havien provocat una allau de necessitats fictícies, que en la classe alta són sols anècdota. Per a la classe mitjana haurà estat un període viscut alegrement. És la classe treballadora, però, la que ha fet més estralls. Pisos, apartaments, vehicles, viatges, joies i una llista de despeses, anelles de la cadena reblada al turmell de les dones i a un lloc més dolorós dels homes, que ara els empresona. Viure per pagar l'innecessari, caprici o vanitat, no és viure. És la penitència pel mimetisme estúpid dels humans. Ni governs, ni europeus o americans poden solucionar-ho. Sols el temps, àrbitre i jutge implacable, posarà ordre. Cinc, set, deu anys? Qui ho sap realment? Ningú!