Entre la martingala i la impunitat
Combatre la corrupció pensant que no forma part de la naturalesa humana és com lluitar contra el càncer sense admetre que els tumors són a l'organisme matiex. Per això els casos judicials que ens esquitxen l'actualitat els hauríem d'afrontar defugint el puritanisme ètic. No sóc amic de citacions, perquè solen ser un substitutiu de les idees pròpies, però tampoc cal esprémer el cervell per formular amb altres paraules allò que algú altre ja ha expressat de forma precisa. Per això us reproduiré un aforisme que s'adequa a la nostra realitat tot i ser anotat fa més de dos-cents anys per G.C. Lichtenberg (1742-1799) en els seus memorables Quaderns de notes, feliçment traduïts al català per Amadeu Viana i Edicions de la Ela Geminada. “No és l'odi al vici sinó la por a la picota. Qui pot diferenciar en cada cas la virtut de la por a la picota?” Una sentència aplicable a personatges públics dels nostres temps més amatents a la possibilitat de ser enxampats o d'eludir el càstig que no pas a l'imperatiu categòric d'observar les lleis. Ratos, Urdangarins, Millets, casos Treball. Versions de l'art de la martingala que probablement acabaran amb resolucions benèvoles, tan perfectament ajustades a la legalitat com injustes. Un dels paràmetres per avaluar la salubritat d'un sistema democràtic és la distància que hi ha entre la llei i la justícia. Com més divergència, pitjor. Per a un positivista estricte, són conceptes sinònims. Canviem-ho, doncs. La legalitat justa és la que evita transmetre sensació d'impunitat. Just al contrari del tuf que percep avui l'opinió pública en els casos esmentats.
