Cleptocràcia i nepotisme

L'Estat espanyol comença l'any amb mal peu. Els inversors i empresaris, en començar aquest any nou, es troben un Estat espanyol amb xifres d'atur i de deute públic descomunals. Tot i el miratge de desembre per l'efecte de les contractacions nadalenques, ara hem tornat a la trista realitat de tenir un atur del 25% de la població activa i hem traspassat el límit fatídic dels 6 milions d'aturats. La distància entre l'1% de rics i una classe mitjana que està amenaçada d'extinció per culpa que no funcioni l'ascensor social ens estan conduint a la impossibilitat de sortir de la crisi o de la recessió econòmica.

El govern espanyol, amb altivesa, es nega a demanar un rescat. En moments d'estacionalitat molt curta hi pot haver l'excepció del mes de desembre, però seguint amb la impossibilitat de pagar o gestionar el deute públic. L'austeritat i la retallada social no s'apliquen, però, a determinats privilegiats. Per exemple, en el dilema entre mantega o armament, el pressupost de les forces armades es manté com si aquí no passés res. Potser és perquè el ministre actual de Defensa, Pedro Morenés, abans era el principal empresari de fabricació, importació i exportació d'armament. Curiosament, el titular de la cartera de Defensa, en la recepció de la Pasqua Militar, va començar dient que els militars tenen molta serenitat i tenen clar el paper que tenen assignat. Tanmateix, just a continuació, feia comentaris derogatius i despectius en termes de politització de les forces armades.

altres sectors segueixen tirant de veta. Sense anar més lluny, Madrid presenta la candidatura als Jocs Olímpics, quan ciutats com ara Roma hi han renunciat pel cost excessiu que representa. També una sèrie d'organismes del govern estatal que dupliquen els departaments de la Generalitat com ara l'agència Turespaña i els paradors de turisme. En aquest cas, la competència exclusiva està traspassada. Per tant, aparentment, la finalitat de mantenir unes entitats que fan invasió de competències, en aquest cas, serveix únicament per col·locar-hi de directores l'exdona de Rodrigo Rato o l'expresidenta de la comunitat de Madrid Esperanza Aguirre.

El cas de Rodrigo Rato és, segons Tomás Gómez (PSOE), una “absoluta falta de vergonya i un cas de nepotisme conjugal”. I, realment, el cas de Rato, clama al cel. Cobra de la banca Lazard, de La Caixa de Pensions, la indemnització que va cobrar de Bankia després d'haver-la arruïnat i d'una gestió per la qual ha hagut de comparèixer com a imputat al jutjat. Ara, a més, el nomenen membre del consell assessor de Telefónica. Actualment també està retribuït per pagar les despeses d'advocats que el defensin. Tot plegat té un factor agreujant a causa del fet que va ser ell, quan era vicepresident, qui va privatitzar la Telefónica on es van col·locar consecutivament dos íntims amics de José María Aznar: Villalonga i César Alierta. Aquest últim va ser acusat d'operacions en borsa amb ús d'informació privilegiada en el cas Tabacalera, empresa de la qual era llavors president. Assistim, doncs, a un cas de carosello napoletano, és a dir, el joc de io ti do una cosa a te e tu mi dai una cosa a me. Alierta va deixar Tabacalera i Rato va propiciar promocionar-lo per ascendir-lo a president de Telefónica, quan l'anterior president Villalonga se'n va anar a viure a Miami amb l'ex del Tigre Azcárraga, Adriana Abascal. Amor con amor se paga i Alierta va complir. És, en realitat, molt interessant de veure com Telefónica s'ha convertit en un refugium peccatorum. Com a assessor, hi tenia un supersou el duc de Palma, o Sr. Urdangarín, amb Zaplana i el bo i millor de cada casa. Espero que Zaplana s'hagi assabentat que Joaquín Almunia s'està reunint amb les quatre grans Telefóniques europees (Alemanya, França, Itàlia i l'Estat espanyol) per crear una infraestructura única, cosa que permetria millorar la tecnologia i igualar les tarifes. En tota aquesta història hi ha indicis que La Caixa és activa a l'hora de fer aquestes contractacions tan criticades per l'oposició al govern del PP. Cal tenir present que La Caixa era, i potser encara és, el primer accionista institucional de Telefónica i Isidre Fainé, el principal accionista individual. En el mercat borsari hi ha moments en què convé tenir por i, com més confiança hi ha, més gran és el perill que justifica el temor. Com més impuls basat en la confiança hi ha, més alta pot ser la caiguda. En resum, hi ha moments en què convé tenir por i altres vegades, tenir molta por.

El nepotisme familiar i els clans com ara els Blesa, Alierta i altres amics de José María Aznar en política han ocupat grans reductes de poder, però la cleptocràcia espanyola s'articula en el fet que els exgovernants passin a les empreses estatals concessionals monopolistes i regulades. No és ètic que qui ha governat i ha fet favors als particulars s'incorpori en les respectives plantilles. D'aquest sistema de corrupció, encara que els tribunals en permetin la impunitat, se'n parla sempre amb l'expressió “la porta giratòria”. I així, Luis Ángel Rojo, que va adjudicar el Banesto al Santander, ara pot ser conseller del banc i l'exvicepresidenta Salgado ha pogut ser col·locada a Endesa Xile. Pel que fa a això de la “porta giratòria”, a Europa es diu que un hongarès és una persona que et cedeix el pas en una porta giratòria i després et rep a dins. Aquí no són hongaresos, però tots estan situats: Felipe González, a Gas Natural; el marit de la Sra. Cospedal, en una filial d'Iberdrola; el marit de Soraya Sáenz de Santamaría, a Telefónica. I per acabar-ho d'arrodonir, també hi ha un apartat de germans. Per exemple, els bessons Alberto Nadal i Álvaro Nadal, secretari d'estat d'Energia i director de l'oficina econòmica de la Presidència espanyola, respectivament. Aquest últim, no content de col·locar el seu germà amb el ministre Sòria, ha col·locat la seva esposa, María Teresa Lizaranzu, com a directora general de Política i Indústries Culturals. A més a més, treballava a la CEOE i és home de Joan Rossell, tal com deia burleta un dirigent del PSOE, ara només faltaria que al presumpte delinqüent Díaz Ferran, expresident de la patronal, que cap dels directius de l'entitat ha gosat criticar, li donessin un càrrec públic. Al capdavall, és ell el que els va designar a dit. N'hi ha que són veritablement homes orquestra.