Ens cal el 75%

Quan el Tribunal Constitucional, greument mediatitzat pel PP i convertit en una il·legítima “tercera cambra legislativa”, va liquidar el nou Estatut i, amb ell, la dimensió territorial del Pacte Constitucional de 1978, va girar full cap enrere, va retornar-nos a la situació del dia anterior a aquell pacte, quan portàvem sota el braç la carpeta del dret de Catalunya a decidir. Els pactes comencen i acaben, com la sardana i “totes les danses que es fan i es desfan”. Depèn de les parts. Una de les parts, en aquest cas l'Estat espanyol, ha desfet aquell pacte i no és raonable que en pretengui la vigència parcial, perquè un pacte es manté en totes les seves clàusules i potencialitats o bé decau. La vigència parcial d'un pacte és una contradicció en els termes. És, en realitat, la supeditació d'una de les parts. I tota supeditació unilateral, en política, és antidemocràtica i inadmissible. En dret civil, és una estafa. Caldria, doncs, pactar de nou, a la llum de l'experiència viscuda, o bé, si l'Estat espanyol no ho vol, si pretén supeditar Catalunya a un pacte que el Tribunal Constitucional ha desmentit, ens estaria posant, vulgues que no, en la tessitura d'haver de decidir si acceptem o no acceptem el marc de relació esbiaixat que en resulta. I, com que no el podem acceptar, perquè no som mesells, ens estaria empenyent cap enfora. Tractar d'evitar aquesta situació dient que els catalans no tenen dret a decidir és, ras i curt, un escarni.

Més enllà de la vergonyosa coincidència del PSOE amb el PP en contra d'aquest dret, el PSC, que el va reincorporar al seu programa, ha optat per modificar la seva posterior intenció d'abstenir-se (equidistància forçada i contradictòria entre el seu programa i la posició contrària del PSOE) i per retornar al seu compromís programàtic. No pot ser d'altra manera si no vol quedar flotant en els llimbs de la política catalana. Però és un acte de coherència que cal reconèixer, així com una molt bona notícia.

Manca, però, una altra modificació a l'escena política catalana, aquesta a càrrec de CiU i d'ERC. La defensa del dret de Catalunya a decidir no pot reduir-se als partits que han signat l'actual acord de govern i que només sumen prop del 45% dels vots emesos, sinó que ha de ser objecte d'un acord més ampli, entre tots els partits que defensen aquest dret i que sumen prop del 75% dels vots emesos. Cal aplegar tots els qui propugnen, per una o altra via, el ple desenvolupament nacional de Catalunya: com a mínim, els independentistes, els federalistes i els confederalistes. Aquests dos darrers sectors, és clar, amb la feixuga obligació afegida d'haver de procurar una improbable proposta espanyola que pugui, no imposar-se, sinó oferir-se als catalans.

La unitat catalana, la causa comuna de la màxima pluralitat possible, ha estat sempre la gran força de Catalunya. No tenim exèrcit ni petroli. Només tenim la força que sumem quan anem junts: la força de la unitat. Aquesta va ser la força de la Solidaritat Catalana, entre 1906 i 1908, i de l'Assemblea de Catalunya, entre 1971 i 1977. Aquesta és la força que Catalunya necessita aglutinar ara. Cal que s'expressi en el Parlament i en l'exigència democràtica davant d'Espanya. I cal que s'expressi també des de la nostra diversitat social. Catalunya no en té prou amb l'èpica dels que hi trempen. Sinó que li cal la voluntat reflexiva de la immensa majoria, inclosos aquells que encara patirien la separació de Catalunya com una íntima escissió. Potser caldria no descartar, per remota que sigui, la possibilitat racional d'una nova oferta espanyola. En tot cas, caldria que ens féssim forts en allò que pràcticament tothom entén i fa seu, sigui quina sigui la seva opció: el dret de Catalunya a decidir el seu futur. Per començar, el Parlament de Catalunya hauria d'encetar el camí amb una resolució que aglutini el 75% del vot ciutadà i que tingui un efecte integrador de la societat catalana.