Tres tesis catalanistes
Un català que aterri a Catalunya després d'haver estat uns mesos fora tindrà alguns problemes per comprendre l'estat d'ànim polític que viu el país. Posem que aquest ciutadà hagi seguit amb atenció el refredament primer, la tensió després, en les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol dels darrers temps. Posem que hagi seguit de prop el conjunt d'esdeveniments que comencen amb la negociació del nou finançament i acaba amb l'embranzida sobiranista de la Diada i el resultat de les eleccions del 25 de novembre.
Amb les dades a la mà (participació, vot i composició electoral) aquest mateix conciutadà tindrà dificultats per entendre el to llòbrec i tristoi que, en alguns àmbits, sembla no només haver-se apoderat del relat polític sinó menystenir la nostra capacitat d'actuar sobre el futur col·lectiu. Tot plegat, un moviment que alimenta una visió desesperançadora, passiva, de la política catalana i que arriba en un moment polític on, es miri per on es miri, avancem cap a un estadi de transició cap a quelcom de nou. Presento, doncs, tres tesis que es confronten amb el que considero una lectura esbiaixada o, pitjor, intencionada de la realitat política que vivim.
Un. Del 25-N cap aquí, l'entorn institucional i econòmic de Catalunya no ha canviat. Som davant d'un estat anquilosat. Amb un estat de les autonomies disfuncional, amb la marca Estat espanyol que pesa com un llast sobre les empreses exportadores i amb un govern central que confon les reformes (necessàries i difícils) amb les retallades (exigides i sempre més simples de fer, o de fer fer). Amb elits expertes a procurar-se rendes captives i que es beneficien d'un model de capitalisme dit extractor, o castís, basat a explotar el poder relacional dels seus dirigents. No pas la innovació ni la competitivitat.
Tot plegat amb el suport d'evidència suficient per creure que aquest és un model d'estat fet a costa d'uns i no pas d'altres. Evidència també de l'existència d'un xoc entre dues forces que es mouen en direccions contràries. Les homogeneïtzadores i centralistes que s'alimenten precisament dels recels i desconfiances de les centrífugues per contribuir així a l'augment de la tensió entre els dos pols, Catalunya i l'Estat espanyol. Aquesta tensió no decreix, tot al contrari. Res no ha canviat, doncs, en aquest sentit. L'estat és el mateix i la tensió, a la vista de les iniciatives polítiques del govern central, ara ho sabem, només pot resoldre's amb un guanyador.
Dos. En política, escollim els nostres referents i el nostre estat d'ànim. Quan sento dir que els catalans som ciclotímics em fa recordar aquell acudit en el qual dos es troben i un diu a l'altre: “No som ningú.” “Sobretot vostè”, li etziba el segon. Patim un excés de Gaziel, un excés de literatura de postguerra i de sentit tràgic. Un excés de referències al suposat esperit derrotista dels catalans que fins i tot en la Diada celebren una derrota. El suposat victimisme i caràcter perdedor dels catalans normalment apareix al costat del retrat d'una certa fatxenderia i supèrbia espanyoles que, en l'imaginari d'uns quants, hauria determinat el fat històric d'uns i altres, condemnant així a la misèria històrica les noves generacions de catalans. I les futures.
No sé si Hegel mai va tenir al cap els catalans quan va parlar de la fi de la Història. No m'ho sembla. Convindrem, però, que des de Marx fins a Fukuyama els que han pretès immobilitzar la història per anunciar la fi dels temps no se n'han sortit. Una mica de realisme polític ens va bé. Un excés de determinisme històric més aviat fa nosa. Ni Catalunya ha de ser per sempre més un ghetto de comunitats lingüístiques enfrontades, com alguns encara proclamen, ni el caràcter natural dels catalans és el d'acotar el cap i entomar (amb molta ironia, això sí) les derrotes presents i les que vindran. Els models mentals de cadascú són els que són, però em resisteixo a creure que els catalans nasquem predeterminats a perdre totes les batalles que lliurem.
Finalment. Els veritables canvis són generacionals. Estem en el bell mig d'un relleu d'elits que no pot passar desapercebut. Saba nova que arriba als llocs de comandament polític o empresarial amb nous interessos, nous lligams i nous contactes personals. Persones i institucions som víctimes de la tendència a caure capturats per la nostra agenda i per la nostra xarxa de relacions. Deslligar-nos del present no és ni simple ni immediat. La vida en societat està dissenyada per ser previsibles. Per això mateix el canvi rarament és immediat. Per transformar l'estat de coses calen relleus generacionals: noves idees, nous interessos, noves persones. CDC ha fet aquest canvi. ERC també l'ha fet. Molts altres estaments, organitzacions i institucions del país, estan en el bell mig d'un important transvasament generacional. Amb la renovació de noms, les vinculacions afectives i econòmiques s'afebleixen. Les inèrcies institucionals es trenquen. Podran els partits que volen liderar la transició nacional trencar la inèrcia a acotar el cap, els uns, i l'assembleària i frontista, els altres? Seríem injustos si no reconeguéssim els cops de timó fets a una banda i a l'altra. Seríem igualment injustos si menystenim la resta de canvis socials que es donen més enllà del terreny polític. De motius per desconfiar d'aquest nou govern, n'hi ha tants com per no fer-ho. Com en la discussió entre Heràclit i Parmènides uns s'entesten a considerar que cada cop que baixem al riu, aquest és sempre el mateix. D'altres creiem que hi ha prou elements per pensar que el riu és el mateix però l'aigua, la vegetació i fins i tot els peixos que hi circulen ja són ben bé uns altres.
