Països televisius

Diuen que la mort de l'Anna Lizaran ha passat quasi desapercebuda a les cadenes de televisió espanyoles. El mercat periodístic funciona així a tot el món: allò que és més proper té més cobertura informativa, i a Espanya la Lizaran era perifèrica. Però no és el mateix que ho sigui per als teleespectadors de Castella o els d'Astúries que per als de Catalunya. Aquí no ho és.

Quants catalans segueixen habitualment Telecinco, Antena 3 o TVE? Jo no sóc més català que el meu veí que vota el PP o el que té un pànic cerval a la independència. El seu vot i el meu tenen exactament el mateix valor, però és ben probable que el nostre consum de mitjans de comunicació sigui ben diferent. Em sento lluny, llunyíssim de les cadenes estatals de televisió per qüestions d'estil, de llengua, de continguts i, sobretot, de país. Hi veig l'Espanya rància que ens nega el pa i la sal o, per dir-ho amb una paraula espanyola molt cruel, que ens ningunea. El conjunt de l'oferta televisiva en català –els diversos canals de TV3, 8 TV i les televisions locals– té una bona audiència, però competeix en desavantatge amb la suma de les televisions espanyoles.

La televisió crea un imaginari, que en aquest cas és un país imaginari. Em pregunto sovint quina visió tenen de la terra pròpia i dels seus compatriotes els catalans que es veuen explicats a ells mateixos a través d'uns mitjans centralistes i uniformitzadors que dibuixen una Catalunya subsidiària, descatalanitzada, sense una llengua, una cultura i uns anhels propis. Això en el millor dels casos; en el pitjor, amb un biaix tremendista. Recordem de passada que cap llei obliga les cadenes a emetre en un mínim percentatge en les llengües autòctones, de manera que, a més a més de ser miralls deformants, la majoria de canals són els agents més actius del monolingüisme. No he sentit que ho denunciïn els cínics predicadors del “bilingüisme integrador”.