Tot esperant Rajoy
Escriure un article tres o quatre dies abans de la seva publicació ja és complicat. Però, si, a més a més, ha esclatat un gran escàndol de corrupció de polítics, la tasca de centrar-se en el tema esdevé gairebé impossible. Què és el que em passa avui a mi en voler comentar l'entrevista de Rajoy al FT just quan es fa públic que Bárcenas, l'extresorer i número 2 del PP, té un compte de 3.650 milions que, segons diu ell, justifica les seves freqüents visites a la Confederació Helvètica a causa de la seva afició a l'esquí. Un torpede polític en la línia de flotació que no serà una música fàcil de tocar amb sordina, tal com s'ha fet amb el monumental cas Gürtel, el Gescartera i tot un seguit d'incidents que queden sistemàticament en la impunitat, la lentitud de la justícia, la prescripció, el tracte amb la fiscalia i moltes altres escapatòries que els magistrats permeten i, fins i tot, fomenten de totes les maneres possibles.
És normal i acceptable que l'expresident d'un club de futbol trigui 24 anys a rebre una sentència condemnatòria? Perquè, després del nou pronunciament, l'acusat ja tindrà més de 100 anys i s'estarà fent un tip de riure, exactament com faria una diputada que hagués rebut un crèdit potser condonat després i destinat a comprar-se un pis de 350.000 euros o com un president de caixa gran que, havent detectat l'embargament d'una finca que li agradés i que, previ avís als subhasters professionals en el sentit que no es presentessin, es queda la mansió a preu de saldo. O bé, tenir, com Díaz Ferran, titular de la patronal CEOE, la sort que Esperanza Aguirre el patrocinés per aconseguir crèdits de Caja Madrid i de Bankia. Mira que si ella tria els talents igual que els beneficiaris dels crèdits! En aquest panorama de descrèdit generalitzat de la classe política i d'una democràcia que no ha eradicat cap d'aquests vicis que formen part del lema “yo he entrado en política para forrarme” (atribuït a Zaplana, tot i que per la manera com es va obtenir la gravació no tingués valor al tribunal) i que tant de mal fan al règim de llibertats. I, per si això fos poc, el mateix dia, el jutge d'Estepona verifica que l'àtic de luxe que s'investiga el va comprar Ignacio González, ni més ni menys que president de la comunitat de Madrid, exnúmero 2 de la dona de J.M. Aznar, Ana Botella, actualment alcaldessa de Madrid, pels seus indiscutibles mèrits tècnics i professionals.
Els dos sonors episodis són massa per pair en un sol dia i tot el que ha passat i passarà té com a teló de fons una lluita pel poder entre la Sra. De Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría. La primera es queixa que surt poc a la televisió, que controla l'altra, i al setembre patrocinava Ignacio González com a successor d'Esperanza Aguirre, tot i que Rajoy i Gallardón no en semblaven partidaris. Paral·lelament, hi hagué la pugna pels nomenaments de la CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores), en què sortí designada Elvira Rodríguez. D'altra banda, el marit de “Cospe” (com diuen a Madrid), Ignacio López del Hierro, va haver de renunciar a ser conseller de Red Eléctrica Española, mentre el país es veu cada vegada més forçat a demanar el rescat i hauria de concentrar-se en qüestions de més transcendència que els cops de colze i les travetes.
A fi de reprendre ara el fil argumental del que pretenia ser aquest article, he de referir-me a l'entrevista amb Rajoy que va publicar el FT. Segurament, el cap de govern sentia la necessitat de fer una compareixença en complir-se un any del seu mandat. I, realment, va aconseguir la primera plana, encara que va estar monotemàtic. El mantra era el següent: va demanar als països creditors i especialment a Alemanya que estimulessin el creixement mitjançant una política més expansionista i capaç de fer possible la recuperació a tota la zona euro. És clar que altres països poden fer l'esforç necessari, cosa que no es pot demanar a Espanya. Tanmateix, es mostra orgullós de la manera en què ha gestionat la crisi. L'esforç correspon, doncs, als països que tenen capacitat per dur-lo a terme. Assegura també que no cal que Espanya demani l'ajut del Banc Central Europeu. El BCE s'hauria de dedicar a comprar bons espanyols al mercat secundari. Les pressions perquè Espanya accepti l'ajut són molt fortes, però Rajoy no vol acceptar cap mena de rescat. De tota manera, la fermesa de la posició espanyola és vàlida rebus sic stantibus i es pot canviar si es modifica la conjuntura. En moments com les dificultats bancàries del mes de juny, la inacció del govern espanyol va ser molt criticada i, si es repetissin aquells problemes, Madrid es podria veure obligada a canviar d'actitud. Rajoy creu, en realitat, que les institucions financeres espanyoles tornin a necessitar més fons per fer front als problemes. Hi ha, però, una contradicció en el fet de demanar que Alemanya remolqui els més febles just en el moment en què la seva economia comença a patir una reducció sobre base trimestral. La contracció ha estat d'un 0,5%. A més a més, no és probable que Berlín estigui disposada a mostrar gaire generositat solidària en un any electoral. En aquestes condicions, el ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, ha reiterat la seva voluntat de presentar un pressupost equilibrat. Després d'un any de crisi política i econòmica, Rajoy insisteix a prometre que el programa de reformes començarà a obtenir resultats enguany, segons afirmen Tobia Buck i Lionel Barber. Tots dos presenten un perfil del personatge i el presenten com un sant Sebastià actual. Està embolicat en una situació complicada del sector bancari, de les finances públiques i de l'atur del 25% amb 6 milions de persones sense feina. S'ha vist obligat a trencar una per una totes les seves promeses electorals. Ha retallat les despeses i ha apujat els impostos. Al juny es va haver de presentar a la UE, amb la gorra a la mà, a demanar un rescat de 100.000 milions per sanejar els bancs. Malgrat tot, està ferit, però conserva un ànim encara resolutiu i està decidit a no canviar de rumb. És conscient que la seva imatge és la d'un home que no pren decisions i, com a bon gallec, està pendent de veure-les venir i ha reduït el dèficit públic en plena recessió, cosa que no té res del clixé de gallec de wait and see. Sí que és reservat i no exterioritza fàcilment una opinió clara; alguns observadors el troben indecís i propens a deixar les coses per l'endemà. Amb tota la seva cautela, es mostra satisfet de la bona marxa de les exportacions i pensa que els temors sobre el futur de l'euro ja pertanyen a la història. És optimista amb vista a final d'any i a la recuperació que preveu per al 2014. Els economistes pensen que el seu caràcter tossut de no voler afluixar la corda ens ha costat molts diners a tots plegats atesa la negativa a demanar la intervenció. És cert que Espanya és l'únic país gran on s'han reduït els costos laborals unitaris. Com a conseqüència, s'ha aconseguit que els fabricants d'automòbils muntin o ampliïn les fabriques situades aquí, encara que sigui a costa de les retribucions dels treballadors. I, si no fos per l'afany de negar el pa i la sal a Catalunya, amb un corredor mediterrani de veritat, la nostra seria una localització més competitiva. L'espai no ens permet de completar aquesta visió de la psicologia d'un personatge tan reservat. Potser convindria fer-ho en una propera ocasió.