La Unió Europea, altre cop absent

En els darrers temps, la Unió Europea ha estat en el centre del debat, bàsicament per les dificultats de consensuar propostes per sortir de la crisi econòmica. Ara que s'han aconseguit els acords necessaris per albirar un govern econòmic europeu, basat en la coordinació fiscal, el control pressupostari i la supervisió bancària, ja hi tornem a ser, amb les mancances en el pla polític. És evident que fer passes en la integració política és més complicat perquè representa cedir sobirania per part dels estats hegemònics d'Europa, alguns d'ells amb més de cinc-cents anys de poder central fort, però la realitat mundial no deixa més alternatives que anar junts, ja que les possibilitats futures dels estats europeus, si caminen sols, és ben minsa, en el món globalitzat amb àrees d'influència econòmica i política d'una importància cabdal, com són els EUA o estats emergents com ara la Xina, l'Índia o el Brasil, que ja han superat, o ho faran ben aviat, els abans hegemònics França, Alemanya o el Regne Unit en capacitat econòmica i també política i militar. Així les coses, ens trobem un cop més que la UE, com a realitat política i militar, està absent davant un conflicte internacional que l'afecta directament, per la seva incidència econòmica, política, militar i de proximitat geogràfica, com és la situació a l'Àfrica subsahariana. Com observem aquest dies, davant l'avançament de l'islamisme a Mali, França ha intervingut, òbviament per defensar els interessos econòmics i estratègics que té a Mali i a la zona del Sàhara, sense encomanar-se a un acord en el si de la UE. Sabem que l'actuació francesa ha alterat la situació a la zona i de rebot ha provocat l'assalt per part dels islamistes a una planta d'extracció de gas dintre del territori algerià, motivat, diuen els insurgents, perquè Algèria ha deixat l'espai aeri a França per perpetrar les seves accions militars a Mali.

Sigui com sigui, el conflicte es pot internacionalitzar, ja que entre els ostatges i els morts hi ha, a part d'algerians, treballadors d'estats europeus, i alguns dirigents d'aquests estats s'han mostrat molestos per com s'han portat les coses, sense informació ni consens; és el cas de Cameron, que, fins i tot, ha retardat els seu esperat discurs sobre la permanència del Regne Unit a la UE. En aquest escenari, un cop més, la UE com a unitat política està absent per complet, tot i haver treballat per analitzar la situació de la zona. Una vegada més, l'alta representat de la Unió per a la política exterior i assumptes de seguretat, la britànica Catherine Ashton, està absent d'un conflicte que afecta de ple Europa; i una vegada més, els estats membres de la UE mostren les seves particulars maneres d'intervenir en el conflicte, en funció dels seus interessos i de les relacions amb els estats més implicats. Mala notícia per a la integració política europea, ja que, en el món global en què vivim, la ciutadania i els estats europeus només tenim quelcom a dir si anem units.