Vallverdú i Espriu
Lluny, molt lluny veiem ara l'afirmació de Joaquim Rubió i Ors, d'abril del 1841, quan presentava el seu llibre Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no la política, puix pesa molt poc en comparació de les altres nacions, les quals poden posar en el plat de la balança a més del volum de sa història, exèrcits de molts milers d'homes i esquadres de cents de navilis; però sí la literària, fins a la qual no s'estén ni se pot estendre la política de l'equilibri.”
Han estat els escriptors, els literats, els artistes, els humanistes, els qui han creat un coixí comú cultural que ha germinat en els sectors populars de Catalunya i sobre el qual s'ha basat el nostre redreçament nacional. Un renéixer com a poble amb identitat pròpia, orgullós de si mateix, sense voler ser província de ningú, a partir d'un redreçament que té dues potes, una cultural, la Renaixença, i una altra econòmica, la industrialització i el progrés econòmic general del país.
Els creadors del segle XIX, amb la seva literatura, poesia, teatre, rapsodes, auques, jocs florals i la més àmplia cultura popular i tradicional, van somoure la gent, van provocar un moviment que fou seguit pel gros de la població. Ells van fer vibrar de nou, amb il·lusió i futur, la catalanitat. El sotrac de la Guerra Civil provocada pel franquisme, la desfeta interior entre catalans, la profunda fosa que ens dividia per la tragèdia del conflicte fratricida van començar a ser superats gràcies a la cultura, a la defensa de la llengua, al retrobament amb la parla. Aquí és on trobem Espriu i Vallverdú. Celebrant el centenari del primer recuperem el poeta del poble, l'home que va tenir com a objectiu salvar els mots de la barbàrie i de la violència més brutal. Un fet terrible que ha deixat seguidors genocides vers la nostra llengua i cultura en aquesta Espanya d'intolerància i sistemàtica trampa i corrupció. No sembla propi del segle XXI haver de defensar Catalunya de la violència espanyola de la legalitat imposada. Per no esmentar els atacs a l'escola, la llengua, la cultura o la democràcia catalana. Igual a les Illes, el País Valencià o la Franja.
Espriu, des de l'exigència, va fer de demiürg del poble. Ens indicava camins i vies a seguir, en terra i mar, en la calma i la tempesta. En la paraula i el diàleg, volia que els pobles de Sefarad poguessin viure amb convivència i respecte. No ha fracassat el seu anhel, sinó que a Espanya, de forma temporal, cal recordar-ho, ara per ara, s'imposen les fúries terrenals de l'agressió econòmica, cultural i social.
A Josep Vallverdú el podem felicitar pel seus 90 anys. L'Institut d'Estudis Ilerdencs ofereix a tots els països de llengua i cultura catalana un Passeig d'Aniversari. La idea és donar a conèixer el Vallverdú més complet. Un escriptor de talla universal. Un escriptor de més de 150 títols (sí, 150, no és cap errada), que ha traduït com pocs, que ha viscut al llarg i ample a tot el nostre territori cultural, que ha estat traduït i premiat com a autor de literatura infantil i juvenil a totes les llengües d'Europa i que com pocs ha estat maître à penser, assagista i analític, com ningú abans, sobre Lleida i les Terres de Ponent. És per al ponent lleidatà el que Joan Fuster ha estat per al País Valencià.
En la presentació del Passeig d'Aniversari va rebre un aplaudiment inacabable. Darrere hi havia el caliu i l'escalfor de milers persones que amb ell han anat des del Rovelló infantil, a les aventures jovenívoles més variades i les obres d'escriptor sòlid d'allò més. Tot en una llengua que molt sovint es va haver de crear moltes vegades del no-res, fugint del que havien aconseguit les ànsies genocides del 1714 ençà. Els lectors adults tenen en les seves memòries en la literatura del jo un conjunt de creació de nivell extraordinari. Llegir Vallverdú és una delícia. Ànim per a l'esperit.
