Cara d'imbècil

Ales pel·lícules i les telesèries policíaques dels setanta sempre apareixia algun personatge que en el moment de ser detingut es rebel·lava contra els agents: “Sóc un ciutadà americà. Pago els meus impostos.” Ha d'estar bé viure en un país on declarar que pagues els teus impostos és l'expressió més solemne d'honestedat i l'exigència màxima de respecte. M'agradaria poder defensar que pagar impostos és un exercici de ciutadania, el revers dels nostres drets, que els impostos converteixen un simple grapat de gent en una comunitat. M'agradaria, però ¿és possible dir-ho sense quedar-se amb cara d'imbècil? Qui no ha pagat mai una factura en negre? Unes obres menors a casa, una reparació al cotxe... M'hi fa pensar, és clar, el soroll de la corrupció que no s'apaivaga ni un moment. Encara no hem paït el cas Pallerols –anys i panys de rebombori– i ens cauen al damunt els comptes milionaris del tresorer del Partit Popular que van fent gruix amb el cas Gurtel, el cas Palma Arena, els ERO andalusos, el procés judicial a Iñaki Undargarín, o la cantarella inacabable de determinats mitjans sobre presumptes comptes suïssos i diner negre als entorns familiars de Pujol i Mas, tot i que aquests darrers casos són moguts per interessos polítics més evidents que ocults.

En algun moment de la història recent hem pogut pensar que l'esclat públic d'aquests escàndols era un signe de funcionament eficaç del sistema. Es podria pensar, per exemple, que si el gendre del rei acaba davant del jutge és que l'estat de dret funciona, però aviat tot sembla convertir-se en una aparença. El bombardeig és constant. Hi ha processos que s'allarguen i s'allarguen i s'allarguen mentre el culpable confés circula lliurement o que acaben amb un pacte que evita el judici. Els indults incomprensibles, també sovintegen. La sensació que no n'hi ha un pam de net i que tothom qui pot s'omple les butxaques sense distinció d'idees ni colors s'assenta cada vegada més. La crisi política i institucional està servida. És un moment ideal per a l'expansió del populisme i de la demagògia. M'agradaria dir que la política ha d'entendre que ha de canviar per salvar-se –això sinó hem superat ja el punt de no retorn–, per poder viure algun dia en un país on la primera pregunta que hagués de respondre un polític fos si ha pagat mai una factura sense IVA. I que els ciutadans la poguessin fer honestament, és clar. Però val més callar i estalviar-se la cara d'imbècil.