Catalunya i la història
la traducció a la política efectiva d'una decisió sobirana popular”
Els moments històrics són un fenomen social refractari a l'exageració. L'abús del qualificatiu comporta un decreixement de la percepció d'excepcionalitat. A Catalunya ho estem vivint en primera persona. En primera persona del plural. És indiscutible que transitem per un període irrepetible. Però una certa eufòria neguitosa ens porta a repartir l'etiqueta de la singularitat amb excessiva màniga ampla. La declaració de sobirania d'aquesta setmana ha estat importantíssima. Però vista amb certa perspectiva, que avui encara no tenim, formarà part d'un mateix “procés històric” que va tenir el seu veritable “moment històric” l'Onze de Setembre del 2012.
La Catalunya actual s'arremolina a l'entorn d'un pas col·lectiu que ha comportat la successió de fets que s'està desencadenant. Estem vivint la traducció a la política efectiva d'una decisió sobirana popular. No abaratim el concepte de moment històric. El pas l'ha fet el poble, i ara, els seus representants, amb una lectura justa i diligent, estan traduint en fets polítics el mandat electoral, pas a pas, capítol a capítol. Sense menystenir lideratges, sense restar mèrit a una acció política imprescindible, coratjosa i arriscada, sense estalviar reconeixements particulars, no reduïm la realitat, només, a la gestió de 135 diputats. Perquè aquesta vegada la història de Catalunya és més col·lectiva que mai, més participativa, més conjunta, i ho ha de continuar sent fins a l'obtenció de l'estat propi. I més enllà. Espriuejant una mica, podríem dir que som, més que mai, poble. I més que mai la política s'ha de mantenir al nostre servei.
