Després de la votació

Hi ha uns quants detalls que val la pena remarcar després de la votació del Parlament. El primer, constatar que el PSC ha iniciat una deriva estratègica i ideològica de conseqüències imprevisibles. Negar la declaració és igual a no entendre que la multiplicitat del partit requeria de la direcció almenys una posició ambivalent, per no parlar –si la cosa s'hagués desenvolupat en termes racionals– de l'atorgament de la llibertat de vot als seus parlamentaris. Una abstenció, com a mal menor, no hauria fet honor a la història catalanista del socialisme però tampoc no hauria servit per reforçar un bloc diguem-ne constitucional que es va alegrar, amb contundència i sarcasme, de l'arribada del PSC a les seves files. Les benvingudes de Camacho i Rivera van fer molt de mal, molt, perquè es trencava una trajectòria en la qual la defensa del país i de la seva sobirania havien anat de bracet amb la reivindicació progressista. Per acabar d'arrodonir la tarda amarga per a molts socialistes que no es veuen reflectits en la direcció actual, el portaveu Lucena anunciava que ara calia triar quin càstig havien de rebre els cinc diputats díscols d'entre “el menú de sancions” que preveu el reglament intern del PSC. Sensacional. Encara no sabem com es traduirà aquesta revenja, però, vist el panorama, si els Ros i companyia haguessin votat que sí (i s'hagués arribat, així, exactament als dos terços de la cambra) la falta no solament hauria estat igual de greu sinó que, en aquest cas, hauria fet sentit. És a dir: no es pot admetre que uns diputats decideixin no votar, com si no fossin presents a l'hemicicle. Era la seva obligació, i és inconcebible que la protesta consistís en aquesta deixadesa de funcions.

Com tampoc no es pot entendre aquest brindis al sol de la CUP. ¿Què vol dir partir el vot conjunt per acontentar, amb estratègies ben infantils, la necessitat d'estar a favor de la secessió possible amb el desig de convertir-la en una hipotètica, allunyada, utòpica revolta pancatalana? I no parlo del PP perquè va cometre el pitjor error de tots: el menyspreu, l'insult, l'ostentació de l'enuig antidemocràtic.