Marc legal forà

En el debat al Parlament de Catalunya de la proposta de resolució d'aprovació de la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya del passat dia 23, el primer orador, Oriol Junqueras, a l'inici de la seva intervenció va equiparar el concepte del dret a decidir i el de democràcia i en un moment del seu discurs va aclarir que no es debatia una proposta sobiranista, sinó que era una proposta de sobirania, perquè la sobirania del poble és un principi reconegut pel dret internacional i reconegut per tots els estats democràtics del món occidental i que literalment el que implica és que per sobre de la voluntat democràtica dels ciutadans no hi ha res. De fet, afegí, s'anomena sobirania perquè fa referència al fet que la voluntat democràtica dels ciutadans se situa per sobre de qualsevol imposició que vingui d'altres marcs legals o de la voluntat d'altres nacions.

En esmentar altres marcs legals o voluntats d'altres nacions Oriol Junqueras feia referència a la posició en què es troba Catalunya en tant que subjecte polític. El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l'annexió de Catalunya a Castella. Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat d'unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de Castella, “tan lloables i plausibles a tot l'univers” (la supèrbia espanyola no ha nascut ara, és una característica permanent). Espanya com a aparell estatal encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans legislatius i les seves pròpies lleis. Catalunya tècnicament va ser annexada a Castella. Els Decrets de Nova Planta van ser un instrument d'annexió, sense cap altre fonament que el “legítimo derecho de conquista”, segons s'expressa en el seu mateix text. Per a un país ser annexionat significa perdre la pròpia legalitat i quedar sotmès a una legalitat forana, en el cas que ens ocupa, a la legalitat castellana. Catalunya va ser annexada a Castella i els Decrets de Nova Planta en són la prova documental. És encertada la referència que va fer Oriol Junqueras: altres marcs legals o voluntat d'altres nacions.

El mateix dia de l'aprovació de la declaració el ministre espanyol d'Afers Exteriors, senyor García Margallo, afirmava que no tenia cap valor. Per què ho deia el ministre d'Afers Exteriors? Sense adonar-se'n internacionalitzava el tema. L'apel·lació que el 14 d'abril de 1945 els membres de la delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar a les Nacions Unides pocs dies abans de la Conferència de San Francisco conté unes consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 68 anys després, com: “Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.”

Després de l'aprovació de la declaració al Parlament, seu de la sobirania de Catalunya, molts catalans ens preguntem què s'ha de fer a partir d'ara. Jo crec que s'ha de prendre consciència del moment transcendental que estem vivint. Crec que hem de tenir coratge. Crec que ho hem de proclamar sense reserves ni temors. El dret a decidir o la sobirania o la independència està al nostre abast. Crec també que hem de tenir sentit de responsabilitat. No hem d'entorpir el procés amb diferències o matisos polítics. Ja decidirem com superar-les quan siguem estat.