Opinió

Començar de zero

Aquest és un problema que no tindrà Líbia, però construir-ho tot des de zero no és tampoc una tasca senzilla

La cai­guda del règim de Moam­mar al-Gad­dafi, ana­lit­zada en un arti­cle recent de D. Van­dewa­lle, es va pro­duir com a con­seqüència d'una guerra civil amb la par­ti­ci­pació deter­mi­nant de França i el Regne Unit. Sem­blava que el buit de poder que es pro­dui­ria amb la des­a­pa­rició del dic­ta­dor; l'escassa cohesió social del país, for­mat per tres províncies hete­rogènies i rela­ti­va­ment enfron­ta­des –Cire­naica, Tri­po­li­tana i Fez­zan–; el nivell cul­tu­ral de la població, i una eco­no­mia majo­ritària­ment en mans de l'Estat, que con­tro­lava abso­lu­ta­ment la pro­ducció del petroli i del gas, podien pro­duir un nou estat frus­trat i, com a con­seqüència, una ocu­pació mili­tar llarga i exte­nu­ant per part d'Occi­dent, amb el difícil objec­tiu d'evi­tar el caos al país. Res d'això ha pas­sat i no sem­bla que pugui pas­sar.

La monar­quia del Rei Idris, que va durar del 1951 al 1969, no va ser capaç d'estruc­tu­rar política­ment el país i la dic­ta­dura ho va evi­tar per man­te­nir-lo divi­dit i esta­ble el règim. És per això que l'inici de la revolta no va ser fàcil per l'inhe­rent fac­ci­o­na­lisme dels insur­rec­tes.

Les for­ces anti-Gad­dafi es varen orga­nit­zar sota un Con­sell Naci­o­nal de Tran­sició pre­si­dit per Mus­tafa Abdel Jalil. Es produí una ine­vi­ta­ble bar­reja de grups guer­ri­llers genuïns que tenien l'objec­tiu de llui­tar con­tra l'exèrcit del dic­ta­dor, amb ban­des mafi­o­ses mogu­des per un il·lícit interès econòmic basant-se en el pillatge, el con­tra­ban, l'extorsió i el xan­tatge. De manera ines­pe­rada, la capa­ci­tat de com­bat d'aques­tes tro­pes insur­gents es va anar incre­men­tant, encara que sense el suport aeri occi­den­tal la victòria d'aquests no hau­ria estat pos­si­ble.

L'assas­si­nat del més impor­tant coman­dant mili­tar dels rebels, Abdul Fat­tah You­nes, el juliol de 2011, va fer pen­sar que el Con­sell Naci­o­nal de Tran­sició no podria con­tro­lar les seves for­ces i que el desor­dre i la indis­ci­plina dels insur­gents serien ine­vi­ta­bles. A falta d'una justícia orga­nit­zada, les pre­sons líbies eren ini­ci­al­ment ple­nes de ciu­ta­dans lle­ials al règim de Gad­dafi, jun­ta­ment amb per­so­nes inno­cents, i l'abús de mino­ries tals com els tawerg­hans no dei­xa­ven espai per a l'opti­misme.

Amb deter­mi­nació i una orga­nit­zació eficaç, el Con­sell Naci­o­nal de Tran­sició va ser capaç de con­vo­car unes elec­ci­ons gene­rals per cons­ti­tuir el pri­mer Par­la­ment del país, el Congrés Gene­ral Naci­o­nal, de dos-cents mem­bres. Vui­tanta dels quals han estat ele­gits per votació pro­por­ci­o­nal dels par­tits i la resta, per votació nomi­nal directa. Les elec­ci­ons han estat netes, mal­grat inci­dents menors, con­tro­la­des per 27.000 obser­va­dors estran­gers, i això garan­teix la no-mani­pu­lació dels resul­tats. Era essen­cial per a la cre­di­bi­li­tat del Congrés Naci­o­nal, que ha enco­ma­nat a una comissió nome­nada entre els seus mem­bres la redacció de la nova Cons­ti­tució, que una vegada apro­vada serà sot­mesa a un referèndum de la població.

L'estruc­tura de la llei elec­to­ral va ser feta de manera intel·ligent, perquè va fer extre­ma­da­ment difícil la majo­ria abso­luta d'un par­tit, i això en un Par­la­ment cons­ti­tu­ent és impor­tant per no mar­gi­nar mino­ries polítiques, tri­bals ni regi­o­nals. Les elec­ci­ons les va gua­nyar l'Aliança de For­ces Naci­o­nals, lide­rada pel cap del Con­sell Naci­o­nal de Tran­sició, Mah­moud Jibril, un dels gene­rals més impor­tants de la revolta. És aquest un par­tit amb lleu­gera influència isla­mista, tot i que no pas laic. El par­tit isla­mista dels Ger­mans Musul­mans ha que­dat en mino­ria, i això con­tri­buirà a una tran­sició més suau cap a la democràcia. És aquesta una con­seqüència directa del règim de Gad­dafi, que els va repri­mir dura­ment els qua­ranta-dos anys que va durar la dic­ta­dura, però, pre­ci­sa­ment per aquesta raó, és espe­ra­ble que pro­gres­si­va­ment l'isla­misme gua­nyi força.

A Poc a poc, després de les elec­ci­ons, el país es va nor­ma­lit­zant, perquè els libis tenen ja majo­ritària­ment la con­vicció que el seu país és lliure i la uni­tat és un actiu a pre­ser­var en bene­fici de tots. Les esco­les tor­nen a fun­ci­o­nar, el petit comerç també i els tri­bu­nals de justícia han demos­trat que exis­tei­xen, ja que fins i tot han arri­bat a dero­gar una llei del Con­sell Naci­o­nal de Tran­sició que limi­tava la lli­ber­tat d'expressió.

S'han hagut d'orga­nit­zar la poli­cia i l'exèrcit de bell nou. Les for­ces de l'antic règim han estat dis­sol­tes i 250.000 per­so­nes seran entre­na­des per donar força i presència a aques­tes dues ins­ti­tu­ci­ons, que sota el con­trol d'un govern sotmès a la democràcia poden con­tri­buir a donar al país l'esta­bi­li­tat que neces­sita. S'han esta­blert incen­tius econòmics perquè les anti­gues milícies que varen llui­tar en la guerra civil es des­ar­min i es dis­sol­guin, de manera que aquells que dei­xin les armes rebin un sou per un període de temps fins que s'aco­mo­din a la vida civil. És una bona solució, amb el perill que el que hau­ria de ser tem­po­ral es con­ver­teixi en per­ma­nent.

L'eco­no­mia líbia ha estat basada en el petroli en més del 80% i, per tant, lli­gada al govern, que tenia en temps de la dic­ta­dura un poder pràcti­ca­ment il·limi­tat. És neces­sari que l'eco­no­mia es diver­si­fi­qui i creixi la ini­ci­a­tiva pri­vada. Els hàbits de la dic­ta­dura són la causa que gran part de la població no tin­gui l'espe­rit de tre­ball i superació i l'hàbit d'inde­pendència econòmica per­so­nal que serien desit­ja­bles. Can­viar aquesta cul­tura social no serà fàcil. La llarga durada de la dic­ta­dura ha fet que pràcti­ca­ment dues gene­ra­ci­ons no hagin cone­gut una rea­li­tat alter­na­tiva. És per això que l'Estat ha d'inter­ve­nir forçosa­ment per des­re­gu­lar, pri­mer, i per libe­ra­lit­zar, després, l'eco­no­mia naci­o­nal.

La tasca del nou Govern és ingent, però sem­bla­ria que començar de zero és a vega­des més fàcil que refor­mar soci­e­tats en què deter­mi­na­des elits, mili­tars, reli­gi­o­ses, de la magis­tra­tura, etc., man­te­nen quo­tes de poder que llui­ten per man­te­nir, amb la con­seqüència de períodes de con­flicte de resul­tat incert. Els casos de Tunísia i Egipte són sig­ni­fi­ca­tius i, de moment, no es pot afir­mar ni que el final sigui pre­vi­si­ble­ment millor que a Líbia ni que el futur esti­gui més lliure d'inter­ro­gants i con­flic­tes, però l'expe­ri­ment és tan nou i sense pre­ce­dents que s'ha d'espe­rar per extreure de l'experiència les con­clu­si­ons més ele­men­tals.

A Espa­nya, amb un nivell econòmic i cul­tu­ral molt supe­rior, encara patim les con­seqüències de deter­mi­na­des refor­mes no fetes en el moment de la Tran­sició per acon­se­guir un con­sens que per cada part fos accep­ta­ble i per al con­junt era impres­cin­di­ble. Aquest és, cer­ta­ment, un pro­blema que no tindrà Líbia, però cons­truir-ho tot des de zero no és tam­poc una tasca sen­zi­lla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.