El ‘Patio' de Siena
Arran dels fets del paranimf de la Universitat de Barcelona, vaig ser interrogat a la prefectura de la policia a la Via Laietana, just al mateix edifici on aquells dos comissaris germans practicaven les tortures de la manera més sàdica possible. I, pocs dies després, vaig rebre l'escrit a través del qual la Superioritat em comunicava que m'havien expulsat de la universitat. Sempre recordaré que la notificació anava signada per Torcuato Fernández Miranda. La sanguinària dictadura franquista ja no matava tan massivament com en el temps de la repressió 1939-1945, i dels afusellaments del Camp de la Bota, però sí que encara era capaç de foragitar de l'ensenyament superior tota una lleva d'estudiants pel sol fet d'obrir els llavis per pronunciar la paraula llibertat. De moment, em vaig quedar paralitzat, però immediatament se'm va acudir de presentar-me al consolat d'Itàlia, on em tenien identificat com a alumne de les classes de llengua italiana, i dir-los el que m'havia passat: m'han expulsat, perquè sóc un estudiant d'idees antifeixistes. I el resultat va ser que em van concedir una beca per anar a la Universitat de Perusa. Vaig sospirar alleujat i vaig beneir mentalment l'empresa que va acceptar pagar-me els estudis i un passi per entrar gratuïtament a tots els museus i galeries d'art de l'Estat: era la Magneti Marelli.
Tenia el viatge pagat en un vaixell que es deia Amerigo Vespucci (era el mercant, no el militar) i traslladava repatriats consulars de la ruta sud-americana que començava a Valparaíso. En sentir que ja s'acostaven a casa i quan ja es veien les llums de Nàpols, es van posar a cantar i a plorar a coberta. Tot va resultar molt emocionant. Un cop desembarcat, me'n vaig anar a sopar al llavors famós Zi Teresa, a mig pujar el Vesuvi. L'endemà, Ferrovie dello Stato fins a la terra etrusca de l'Úmbria i a la Universitat de Perusa. Hi vaig passar un curs acadèmic molt satisfactori i cada cap de setmana, amb un amic que es deia Enrico Palermo, anava a visitar les ciutats del voltant. A ell, després alt funcionari de la Comissió Europea, com que era socialista del Saragat i no del Nenni, ja li deien socialdemòcrata de merda, mercaderia avariada del socialisme, agent de l'imperialisme i gestor del capitalisme.
Però això no ens va impedir de voltar junts per Arezzo, Gubbio, Assís, Urbino i un llarg etcètera interessantíssim que incorporava Siena. Doncs bé, ara la ciutat del Palio no està en el punt de mira per les seves curses medievals de cavalls, ni pel seu equip de basquet. No senyor! Els de Siena no estan d'actualitat com va passar amb Caja Castilla-La Mancha, que es va haver de rescatar amb diner públic (amb un aval de l'Estat de 19.000 milions) i, en canvi, pagava un equip d'handbol (propietat del promotor Díaz de Miera), que a cop de talonari era dels millors d'Europa. Segons Mercados, la Sra. De Cospedal es va equivocar col·locant el seu promès a la “corporació industrial” de la CCM el 2007, perquè per la seva relació personal i la seva condició d'immobiliari veterà, sembla clar que podia tenir ocasió de recomanar a l'entitat crèdits dels que, després, són fallits. Siena és aquests dies objecte de comentaris. De resultes de l'operació del banc Santander de comprar el banc holandès ABN-Amro, es va adquirir la filial italiana Antonveneta, que es va revendre a les poques setmanes a un preu molt més elevat.
És a partir d'aquí que s'obre una investigació sobre el banc Monte dei Paschi, el més antic del món i el tercer més gran d'Itàlia i aparentment involucrat en l'afer d'acceptar un préstec estatal de 3.900 milions per compensar la feblesa de la seva posició de capital. El rescat del banc va ser anunciat per primera vegada el juny passat. Però la notícia que part d'aquest diner es dedicaria a cobrir pèrdues potencials a causa del risc contret en els derivats va fer esclatar una gran indignació popular i s'ha produït un reguitzell d'acusacions mútues entre els polítics. La història exacta del que va passar amb els derivats encara no es coneix del tot, però sembla que deuen haver costat al banc uns 700 milions. El banc MP de Siena els va signar per tapar les pèrdues d'altres operacions que van acabar malament. Als executius que les van negociar -–la majoria ja han abandonat el banc i són ara objecte d'una investigació– se'ls acusa d'haver ocultat informació als organismes reguladors i als auditors. Si es comprova que ho van fer, es tractarà d'una infracció penal. Per part seva, el Banc d'Itàlia estava al corrent de dos dels derivats, almenys des del 2010. Haurà d'explicar el que va fer quan van sortir a la superfície aquests negocis.
De fet, tota la comunitat bancària del país es mereix les crítiques que se li fan, perquè allò que va posar de genolls el MPS va ser una estratègia de gestió excessivament agressiva que va encarnar el llavors president Giuseppe Mussari, que va cobrar quantitats astronòmiques per la compra de l'Antonveneta. Tant, que va deixar el MPS en posició vulnerable amb vista a la crisi econòmica que s'acostava. Malgrat tot, Mussari se'n va anar el 2012 sense que ningú li reclamés la dimissió com a president de l'associació italiana de banca. Ans al contrari, va sortir reelegit ben bé com aquí ha passat amb el president de la patronal CEOE, Díaz Ferrán, que és un delinqüent i no l'ha criticat cap dels dirigents actuals nomenats i designats per ell. Algú sap el que cobrava el president Cuevas, procedent del sindicalisme vertical franquista? Oi que no? Doncs, després, que no s'exclamin de res ni que molts d'ells pretenguin ser representatius dels empresaris de debò, ells que es troben la majoria en suspensió de pagaments i han passat a viure del sou. L'escàndol reitera la necessitat d'impedir que els polítics controlin la banca. Encara pitjor, en el cas del MPS, el control correspon a una fundació, un organisme format pels brokers dels poders locals que esperen dividends regulars per fer el posat de dedicar-se a les activitats caritatives.
Aquest arrangiamento mercantil força els executius a anteposar els interessos dels patrons polítics a una gestió eficient. D'aquesta manera, es pot intentar pretendre que el govern estatal va actuar bé quan va decidir de prestar els diners que li demanaven. Evidentment, si el capital nou s'hagués necessitat trobar-lo molt més car al mercat, dels directius i de la fundació, ja no se'n cantaria ni gall ni gallina. Si els nous directius no se'n surten a l'hora de retornar el crèdit de l'Estat, Roma hauria d'exigir el pagament en accions, cosa que no deixa de ser una nacionalització pagada pels contribuents. I qui paga, mana. I qui ha de dirigir el banc, i de quina manera, és la representació del poble que paga les misses. Que constantment es demostra que no és veritat que els gestors privats siguin millors que no pas els públics. Especialment quan es guien principalment per l'avarícia i la cobdícia sense límits que els dóna l'audàcia d'infringir totes les normes ètiques i la legalitat vigent. No els diu res aquesta descripció? No hi reconeixen els mètodes idèntics que també aquí condueixen al desastre? Perquè són visibles les mani sulla città i no són tampoc precisament pulite.
No caldrà esperar gaires dies per conèixer els resultats dels bancs en l'exercici passat. Probablement seran eloqüents i demostratius de l'underperformance dels nostres banquers. Bé, nostres és només per modo di dire, que ells, en realitat, van descaradament a la seva per damunt de l'honestum vivere i l'alterum non laedere.
