Units a l'espai

La cursa espacial és història. Va ser un àmbit de la llarga confrontació entre els Estats Units i la Unió Soviètica durant les darreres dècades del segle passat. Ara, el món viu una nova cursa de l'espai amb nous protagonistes i nous reptes per als participants tradicionals. Fa uns dies, Corea del Sud va posar un satèl·lit en òrbita després d'un parell d'intents fallits. Corea del Nord va afirmar que havia enviat un simi a orbitar la Terra, i les autoritats iranianes es van vantar del seu ingrés al club espacial.

Al seu torn, els poders espacials clàssics es dediquen a prosseguir els seus programes d'investigació i exploració interplanetària. Rússia, abandonats els somnis soviètics, s'ha especialitzat en llogar les seves naus per posar en òrbita satèl·lits d'altres països. La Unió Europea es concentra en satèl·lits científics i de comunicacions, notablement en la xarxa Galileu, que promet ser una alternativa als satèl·lits nord-americans GPS. Els EUA, malgrat que han abandonat les llançadores espacials, tenen el programa més ambiciós, i preparen el retorn a la lluna, així com una missió tripulada a Mart per a l'any 2030, precedida per vehicles d'exploració com ara el Curiosity, que ja circula per la superfície del planeta roig. Amb tot, la sorpresa més gran ha estat la de la Xina, que ha fet una inversió gegantina en l'espai i ha enviat ja algunes missions tripulades a l'òrbita terrestre, com a preludi d'un programa tan ambiciós com secret.

Tot aquest esforç té un límit. El cost de l'exploració espacial és tan immens que no hi ha cap nació ni grup de nacions que el pugui escometre en solitari. Més que no pas lluitar per la supremacia, l'única alternativa de l'exploració de l'espai és una unió planetària. Al cap i a la fi, l'espai –l'última frontera– és una crida per a tota la humanitat.