Els altres mons

Hi ha altres mons, però són en aquest. No constitueixen cap dimensió desconeguda a la qual només s'hi pugui accedir per un estrany accident que causi anomalies en el contínuum espai-temps, com diu la ciència ficció. Aquests altres mons tan sols constitueixen una dimensió ignorada, una ficció d'oblit o d'autoengany, i estan cosits sense costures als barris que trepitgem cada dia. Travessar-les o no, ja és cosa de cadascú. El periodista i escriptor Xevi Sala –una condició ni treu ni posa l'altra– sembla que s'hagi especialitzat a recordar-nos aquests mons que molts no volen o no volem veure, i no pas perquè no siguin ben pròxims i evidents. Ho va fer l'any 2003 amb un llibre essencialment periodístic que tenia un títol rodó: A l'altre barri. Estava dedicat a la Font de la Pólvora, aquest nucli inventat que és un exemple diàfan de barri ocult: tretes les excepcions que sempre fan al cas, només hi posa els peus qui hi viu o qui ha de treballar-hi.

L'any 2011, Sala ens va regalar un barri de creació pròpia a la seva primera novel·la, també de títol rodó: Les causes perdudes. És cert que el seu barri s'assemblava molt a la Font de la Pólvora, com s'assemblava a tots els barris de tot el món que tenen orígens i circumstàncies similars. Per això és versemblant pensar que el patiment que descriu aquella ficció es fàcil de trobar en més d'un indret real i sense les dosis de lirisme que el bon l'ofici de Sala li van conferir .

Per fortuna, la vocació de Sala és pertinaç i ha reincidit: ara ens ofereix una novel·la negra amb tots els ets i uts. En la pell d'un mort (Columna) reuneix tots els requisits exigibles del gènere: un cadàver, un enigma, personatges carregats de dubtes i d'ombres del passat, i més aspectes que no detallo. Però Sala no és innocent quan tria l'escenari: a cavall de Salt i de Girona, amb vistes a un canal impassible, una fàbrica reconvertida en centre cultural, un món de basars i carnisseries halal, un poble habitat per mil i una nacionalitats i a un pas de l'incendi. Per fortuna, també Sala és més generós amb el seus personatges del que acostuma a ser la realitat. No estic gens segur que, tal com diu l'eslògan de portada de la novel·la, sempre ens quedi una última oportunitat quan la vida ens les ha descomptat totes, però la ficció té un avantatge sobre la realitat: els destins feliços també són possibles.