Tenir un pla

La nit de dijous passat, al Casino Llagosterenc, seu eterna dels actes més transcendents d'aquesta població del Gironès, es van presentar les dades de la situació socioeconòmica del municipi. Una diagnosi a la qual s'han incorporat les conclusions de les diverses sessions de treball participatiu amb agents socials, econòmics, polítics, tècnics i administracions supramunicipals, que forma part del procés de redacció del Pla Estratègic de Desenvolupament Local.

Tot i que segurament s'ha de considerar com un d'aquests actes que es situen en allò que es defineix com optimisme de la voluntat, diria que va ser una nit amb poques alegries. Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política i de l'Administració de la UAB, de qui hem llegit descripcions afinadíssimes de la naturalesa d'aquests temps sobre els quals, en el futur, el judici de la història s'acarnissarà, va fer un repàs de com en els darrers anys les tendències econòmiques globals s'han desplomat damunt nostre. I ens va parlar del paper dels ajuntaments que, estrictament, no tenen competències en l'àmbit del desenvolupament econòmic però que en perceben nítidament les incumbències i que, per tant, se senten impel·lits a actuar; de la conveniència de fer-ho de forma participativa, apel·lant a tota la societat per traçar els plans de futur i, també, d'un aspecte essencial que no estic gaire segur que s'ensenyi a les escoles de negocis: sense cohesió social les perspectives seran magres per a tothom.

La política local té riscos i aquests dies els jutjats i les portades dels diaris n'han proporcionat algun exemple, però, per contra, té l'enorme avantatge de quedar situada a prop de la gent i lluny dels lobbys que tanta feina fan a Brussel·les, quasi sempre desastrosa per al comú dels mortals. Als alcaldes i regidors de consistoris de poblacions que encara conserven una certa dimensió humana, les tensions, les misèries i les crueltats de la crisi actual se'ls presenten amb pocs filtres.

El sociòleg Gerard Quiñones, membre de Neòpolis, la consultoria encarregada de la redacció del pla, ens va proporcionar les dades. No només les depriments: l'atur, que s'acosta al 24%, amb el 60% sense cap prestació, l'envelliment de la població, l'escassa formació de bona part dels treballadors actius, la destrucció del teixit empresarial o l'excessiva dependència de la construcció i el seu caràcter bipolar i sovint autodestructiu. També va invocar les esperances imprescindibles; les potencialitats, la necessitat de convertir el vici en virtut, la força que sorgeix del coneixement i la reflexió sobre la pròpia realitat. L'empenta de la creativitat, del treball en xarxa, del foment del cooperativisme. Entre els presents vaig entendre que predominava la idea que necessitem aquestes eines i aquestes trobades encara que la nit a fora fos tan freda i el verí de la grip afectés bona part de l'audiència. O justament per això, perquè la intempèrie és cada dia més gèlida i l'epidèmia segueix avançant.