Els empresaris i el sobiranisme

En la versió clàssica del catalanisme, si més no del catalanisme que jo vaig aprendre a través del que escoltava, vivia i llegia, els empresaris no són de fiar. Segons aquesta versió només caldria tenir en compte quina va ser l'actitud del Foment o de la Lliga en moments decisius de la nostra història contemporània –o el comportament de figures tan importants com la de Francesc Cambó– per entendre les raons d'aquesta desconfiança. Com tots els raonaments massa tancats, propis d'altra banda de l'època de les veritats absolutes –també dita de la Modernitat–, aquesta versió no és del tot real. En primer lloc, perquè no tots els empresaris es van comportar de la mateixa manera; i, en segon lloc, perquè un mateix empresari podia obrar de manera diferent al llarg de la seva vida o davant de situacions no sempre equiparables.

De tota manera, i si fem cas d'aquesta versió, Aznar no la desencertaria del tot quan diu, amb relació al procés sobiranista, que abans es podria trencar Catalunya que Espanya. Aznar ha après història –ni que sigui a través d'algun curset accelerat– i sap que, des de l'Assemblea de Parlamentaris del 1917, cada nou intent de Catalunya de trencar l'statu-quo ha quedat ofegat pels mateixos catalans. Només les eleccions del 12 d'abril de 1931 van donar bons fruits per al catalanisme i va ser, justament, al crit de “Visqui Macià, mori Cambó.” En realitat, que el procés sobiranista de Catalunya quedi encallat pels propis catalans és l'estratègia que ha decidit seguir Mariano Rajoy.

Ara bé, Aznar –i Rajoy– s'equivoquen en aplicar, a l'actual situació catalana, esquemes històrics que creuen inamovibles. Des de la sentència del Tribunal Constitucional –i des del punt de vista històric tot just estem a l'endemà o a l'endemà passat d'aquest episodi– la sensació que amb Espanya no hi ha res a fer s'està estenent com una taca. En el tema del sobiranisme, els empresaris catalans –i ara penso especialment en el Foment– no poden assumir el paper que tradicionalment han assumit perquè la resta d'organitzacions del ram, i alguns dels seus seguidors, ja no els secundarien. D'aquesta nova situació, sembla que a Catalunya se n'ha adonat tothom, fins i tot la senyora Sánchez Camacho.

Això no vol dir que no calgui tenir en compte els empresaris que estan mostrant els seus temors al procés sobiranista català. Entre alguns apassionats defensors de d'independentisme català i alguns apassionats defensors de la unitat espanyola hi ha, naturalment, grans diferències ideològiques però ben poques en el camp laboral: uns i altres defensen la seva opinió des de càtedres universitàries, o d'altra mena, que els posa a l'abric de qualsevol incertesa de futur. Seria injust dir que aquesta situació comuna treu legitimitat als seus respectius punts de vista, però sí que serveix per recordar que un empresari, en aquest i altres temes, s'hi juga moltes més coses que un funcionari.

Una última consideració: al Partit Popular espanyol li correspon l'honor d'haver trencat els ponts amb bona part d'aquelles persones que a Catalunya no provenien d'una tradició ideològica estatalista i que durant molts anys han somiat en la possibilitat d'una dreta espanyola similar –per no anar més lluny– a la de França. Que el PP no s'estranyi si a l'hora d'intentar aturar la lenta però imparable onada sobiranista es troba, a Catalunya, molt més sol del que es pensava.