Un papa que renuncia
dels últims temps. Tota la seva obra demostra una gran fe en Jesucrist
i en l'Església
En el darrer llibre d'entrevistes de Peter Seewald a Joseph Ratzinger, quan ja era Benet XVI, el periodista alemany li pregunta sobre els escàndols d'abusos a menors que motivaren una carta duríssima als bisbes irlandesos. En el llibre La Llum del món, Seewald li pregunta si ha pensat a dimitir. La resposta és: “Quan el perill és gran, no podem fugir. Per tant, segur que aquest no és el moment de dimitir. Justament en un moment així s'ha de resistir i superar la greu situació. És la meva posició. Pots dimitir en un moment tranquil, o quan simplement no puguis més. Però, no s'ha de fugir del perill i dir que ja ho resoldran els altres.” I el diàleg segueix preguntant si es pot imaginar, per tant, una situació on creu convenient la dimissió d'un papa. La resposta és categòrica: “Sí. Si un papa arriba a la conclusió clara que físicament, psíquicament o mentalment no pot continuar duent a terme el mandat del seu càrrec, aleshores té el dret i, si escau, també el deure de dimitir.”
Aquestes paraules foren publicades el 2010 però quedaren sepultades en l'allau d'escrits que Benet XVI ha publicat com a cardenal Ratzinger i després com a papa. La decisió ha tingut un fort impacte dintre de les parets del Vaticà i arreu del món. Però no ha estat un acte improvisat sinó que ha estat pres, diu: “Després d'haver examinat davant Déu reiteradament la meva consciència, he arribat a la certesa que per l'edat avançada ja no tinc forces per exercir adequadament el ministeri de Pere.” Si hi ha un període d'expectació mediàtica universal és la mort d'un papa i el consegüent conclave per elegir el seu successor. Benet XVI anuncià la seva retirada en llatí davant del col·legi de cardenals, que no s'adonaven del que deia el pontífex perquè no entenien prou bé la llengua oficial de l'Església o perquè no es creien el que els deia el mateix papa.
El cerimonial del Conclave per elegir successor tindrà l'extraordinària novetat que no s'escollirà el papa per la mort de l'anterior sinó per una inesperada renúncia del que en la seu vacant encara viurà i seguirà els esdeveniments des d'un convent de Castelgandolfo. En un acte de sinceritat Benet XVI diu que és necessari també el vigor del cos i de l'esperit, “un vigor que en els darrers mesos ha disminuït de tal forma que he de reconèixer la meva incapacitat per exercir bé el ministeri que se'm va encomanar. Conscient de la serietat de l'acte, amb plena llibertat, declaro que renuncio al ministeri de bisbe de Roma”.
Només quatre Papes han presentat la seva renúncia en vint segles. El moment és certament històric i és una novetat mediàtica però no jurídica. El que s'arribarà a dir i escriure en les properes setmanes i mesos omplirà milers de pàgines de diaris i alimentarà les xarxes socials amb tota mena d'opinions, informacions, travesses i anàlisis de per què s'ha produït aquesta renúncia i qui serà el seu successor. Sempre és oportú recordar que en els ambients vaticans es diu que qui entra al conclave com a papa en surt com a cardenal.
El que voldria és assenyalar alguns trets de la trajectòria de Benet XVI en el camp de la cultura, de la teologia i del pensament contemporani. Ha estat un dels grans pensadors religiosos dels últims temps. És una persona culta, melòman excepcional i autor de més de trenta llibres sobre filosofia i teologia. Tota la seva obra demostra una gran fe en Jesucrist i en l'Església. No volia anar a Roma quan Joan Pau II el cridà per ocupar el càrrec més difícil com és el de Defensor de la Fe, l'antiga Inquisició. Amb l'aura de molt conservador va entrar al conclave de 2005 i en sortir elegit papa es va trobar al cap de poc temps amb escàndols que ferien seriosament la credibilitat i el prestigi moral de molts clergues i bisbes que havien abusat d'infants i adolescents en bastants països de tradició catòlica.
La seva reacció fou radical. Més de setanta bisbes han estat destituïts en els últims anys com a conseqüència d'haver participat o encobert accions de pederàstia impròpies de gent d'església. Aquesta ha estat una de les càrregues més feixugues que ha suportat el pontificat de Benet XVI. Les filtracions d'informacions del Vaticà que van comportar l'acusació i el judici del seu propi majordom, les tensions pròpies de la cúria, els canvis que han sacsejat la societat global, han trencat la salut d'un papa a punt de complir els 86 anys, que ha decidit renunciar a la seu de Pere.
Ha impulsat el diàleg ecumènic i ha parlat en contra dels abusos del capitalisme. Ha demanat perdó i ha acceptat la realitat de les limitacions humanes. És un papa que ha continuat l'apertura al món jueu i ha obert la porta a la comprensió dels musulmans. S'ha pronunciat sobre temes tan polèmics com la manipulació genètica o tan fonamentals com l'origen del món des de la visió de la fe. Fa anys vaig llegir la Introducció al Cristianisme, segurament un dels llibres més sòlids d'un cardenal Ratzinger en plena capacitat de construir pensament des de la fe cristiana.
Ha parlat a bastament de la solidaritat entre els pobles, de la llibertat i de la justícia. Són constants les referències al suport als més pobres, als dèbils i fràgils i als que han perdut arbitràriament els seus drets.
L'acte de la seva renúncia no és una decisió conservadora ni còmoda. És una fita radical que no s'havia produït a l'Església des de fa més de set segles. En una de les seves intervencions ha dit que un cristià no renunciarà a la veritat en nom del consens, el benestar, l'èxit, la consideració social o l'aprovació de l'opinió pública. Es toca aquí, deia, el punt crític de la modernitat: la idea de veritat ha estat eliminada en la pràctica i substituïda per la de progrés. El mateix progrés és la veritat. En poques setmanes es produirà la novetat que hi haurà un papa dimissionari i un papa en actiu. Els dos viuran a l'Estat del Vaticà. És ben nou per no dir insòlit.
