Setanta anys

Diu­menge va morir el filòsof bar­ce­loní Euge­nio Trías a l'edat de setanta anys. Algú que arriba (i que s'atura) a la setan­tena, ¿es pot con­si­de­rar ben pagat per la vida? Tot depèn, esclar, d'allò que ha omplert la vida en qüestió. De l'experiència i dels guanys, de l'apro­fi­ta­ment de les pèrdues, de l'obra que es llega. I del record que es deixa en els que et sobre­vi­uen (tot i que el record, com és natu­ral, s'acaba morint. Com les per­so­nes). Al meu enten­dre, la majo­ria de vides huma­nes no tenen gaire gruix, ni gaire relleu. S'acon­ten­ten a anar fent: lle­var-se, després d'haver dor­mit prou hores, de vega­des massa hores (per a molts ciu­ta­dans, el cap de set­mana és, sobre­tot, el paradís del son), men­jar calent, satis­fer les neces­si­tats del cos, poder dis­po­sar d'un temps de lleure... Anar fent sense gaire consciència, en defi­ni­tiva. Allò tan català del qui dia passa, any empeny. En oca­si­ons, apro­fun­dint una cul­tura tec­nològica i igno­rant orgu­llo­sa­ment i nècia una savi­esa filosòfica.

Ahir l'escrip­tor Joan Rendé va fer setanta anys, i la seva, de moment, és una existència plena i ven­tu­rosa (o, almenys, m'ho sem­bla a mi, que sóc amic seu, i que m'ho miro des d'aquesta mitja distància afec­tu­osa que és l'amis­tat); una existència que ja ens ha donat, entre altres coses de valor, uns quants lli­bres que que­da­ran. Quan Rendé tenia deu anys, un setantí era, ras i curt, un vell. Fins i tot, un home molt vell. Ara et mires homes de setanta pri­ma­ve­res, com ell mateix, o de setanta-tres, com el poeta Mar­ga­rit, i no pen­ses pas en jais, sinó en homes que viuen ins­tal·lats en la madu­resa de la vida. Com que, a més, tant l'un com l'altre viuen eta­pes de febril cre­a­ti­vi­tat, lla­vors et pre­gun­tes si atènyer aquesta edat avançada en el magnífic estat de forma (men­tal i física) en què ells dos l'han atès no hau­ria de ser sem­pre un feliç objec­tiu de la per­sona.

De jove, Rendé va estu­diar Medi­cina, i d'aquells anys uni­ver­si­ta­ris li n'ha que­dat una con­cepció no única­ment humanística de la natu­ra­lesa humana, sinó també una altra de més afer­rada als tei­xits i als òrgans cor­po­rals. Jo cele­bro la mur­ri­e­ria del per­so­natge, el seu par­ti­cu­lar sen­tit de l'humor. ¿Es pot par­lar, encara, d'un sen­tit de l'humor específica­ment català? Fran­cesc Pujols, Sagarra, Pla... Sens dubte, si en queda res, d'aquest sen­tit de l'humor estra­nya­ment intel·ligent, específica­ment català, es troba, entre altres tarannàs, en el de l'escrip­tor Rendé. La seva novel·la El bar­ber vio­la­dor feia un ús dramàtic (i esplèndid) de la iro­nia, i els con­tes d'Una pedra a la sabata, posem per cas, en feien un de més espor­tiu, però no pas menys inci­siu. D'altra banda, l'escrip­tor espluguí no ha dei­xat mai de con­rear la novel·la estric­ta­ment moral, dramàtica. La breu Un dimarts, en aquest sen­tit, excel·leix en allò que podríem ano­me­nar la seva escrip­tura més fonda, que l'empa­renta amb els grans autors lite­ra­ris del segle (tant del que es va cloure amb el pon­ti­fi­cat de Joan Pau II com el que ha començat amb el de Benet XVI, que ara expira -el pon­ti­fi­cat, vull dir, no pas aquest papa).

L'escrip­tor Rendé ahir va fer setanta anys, i suposo que, des d'aquesta talaia de l'edat, les coses es deuen veure amb un escep­ti­cisme d'allò més salu­da­ble. O pot­ser és que m'ima­gino el meu amic ataüllant-ho tot, des del mira­dor dels seus setanta anys, amb un escep­ti­cisme que no sé si deu ser congènit, però que jo, en els més de vint anys que fa que el tracto, sem­pre he admi­rat com un dels trets vigo­ro­sos de la seva per­so­na­li­tat. Ha dei­xat la feina al camp i, pel que sé, cada cop li fa més man­dra domar les seves eugues. Com a amants de la lite­ra­tura, però, aviat en sor­ti­rem bene­fi­ci­ats, d'aques­tes renúncies: està immer­git en un pro­jecte novel·lístic impor­tant. No en tinc cap mena de dubte. En Rendé té mol­tes coses a dir, encara, i és dels que les sap dir millor en una pàgina i en aquesta llen­gua.