Esperit crític

Ara que estem en plena crisi ens falten idees per decidir quin camí cal agafar per sortir-ne, però ens comencen a sobrar arguments per explicar com hem arribat fins aquí. Per evitar que aquest sigui un exercici inútil i per tal que serveixi per esbrinar si hi ha manera de no tornar a caure en els mateixos errors, cal escatir quins han estat els errors veritablement definitoris. Al qüestionament general que fa Europa sobre el model d'economia especulativa se n'afegeix un d'específic, molt nostre els últims anys, que ha significat associar el desenvolupament i el creixement social i econòmic a grans fites o esdeveniments.

Hi ha un cas paradoxal d'aquesta manera de fer que va ser la transformació de la ciutat de Barcelona. La designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics va significar un canvi històric de la ciutat que hi ha qui ha equiparat en importància i transcendència a l'enderrocament de les muralles. És evident que l'adequació de la ciutat per a la cita olímpica va ser l'excusa necessària per abordar una modernització que va contribuir al seu reequilibri intern i a la seva projecció externa. Està fora de tota discussió la importància del que es va fer i que aquell impuls ha arribat fins avui, però, en tot cas, seria bo preguntar-se què hauria passat els darrers vint-i-cinc anys si no s'hagués assolit la proclamació de seu olímpica. Per posar un exemple, podríem fixar-nos en ciutats com ara Madrid, que persegueixen en aquest moment amb poc èxit el seu particular somni olímpic, i que no han estat precisament aturades en aquest quart de segle. Previsiblement Barcelona hauria viscut una altra transformació i, sobretot, a un altre ritme, però ben segur que no hauria quedat estancada en el model de ciutat del segle passat.

El pas del temps obliga a pensar en la modernització d'algunes de les coses que es van fer llavors, però també a repensar si algun dels objectius que es van marcar i no es van aconseguir continuen sent vigents. És especialment significatiu en aquest sentit el nivell d'infrautilització de la T1 de l'aeroport barceloní, que es va plantejar com un objectiu bàsic i absolutament fonamental durant molts anys per al nostre progrés econòmic. Avui tenim tot el ciment i més i la constatació que no és per si mateix cap solució.

Aquest no és un fenomen que afecta exclusivament la ciutat de Barcelona. Durant dècades es va convertir en un autèntic tòtem el desenvolupament del tren de gran velocitat. El cost de la tecnologia necessària ha significat que s'hagin ajornat sense data la pràctica totalitat de la resta d'infraestructures ferroviàries. Avui hem de continuar reclamant nous horaris i tarifes i millors serveis a rodalies mentre es fan ofertes per anar a passar el cap de setmana en trens bala.

Les grans infraestructures són necessàries, però l'actitud de demanar com més millor és propi d'un cert infantilisme o propi d'una actitud esnob. S'oblida sovint que després del procés de construcció hi ha l'explotació i el manteniment, que signifiquen despeses afegides al pagament ajornat i que ens hipotequen fins d'aquí a un segle. La importància del debat sobre el model de desenvolupament és prou important per merèixer aturar-se en la controvèrsia, si aquesta hagués existit. S'ha de fer autocrítica sobre la poca capacitat de qüestionar una agenda de prioritats tancada i que ha acabat generant un corrent d'opinió que no discuteix mai la inversió en infraestructures. Sembla ben bé que els electors i contribuents no fóssim conscients que els diners que es gasten són els nostres i que la capacitat de maniobra de futur que queda empenyorada pel deute que s'assumeix és també la nostra.

Els molts casos sobre els quals han de donar explicacions els diversos partits polítics sobre presumptes casos de corrupció sovint tenen al darrere, també presumptament relacionades d'una manera o d'una altra, empreses que es dediquen a la construcció. Ja se sap que quan es gasten molts diners de cop és més difícil controlar fins a l'últim cèntim i que això és molt més fàcil quan es planifica amb temps i es gasta de mica en mica. Aquestes grans obres no s'han fet d'amagat, ni en contra de l'opinió pública: s'han fet a plena llum del dia i amb l'impuls de la indignació popular i la força de la reivindicació massiva. Poden estar segurs tots els que han participat de bona fe en aquestes reclamacions que no se'ls ha utilitzat per interessos ben allunyats del bé comú?

Ara, com fa deu anys, es torna a parlar de tramitar amb urgència una llei de transparència al Parlament. I, com passa en aquests casos, a falta d'una iniciativa ja n'hi ha dues, i el govern espanyol amenaça de modificar i ampliar els àmbits de la que es va aprovar al Congrés dels Diputats. Sens dubte, és oportú adequar la legislació per fer front a l'alarma social provocada pels casos de presumpta corrupció, però hi ha aspectes que no poden estar sotmesos a la cotilla de la llei i han de formar part de la cultura democràtica: l'esperit crític i la voluntat de passar comptes.