Disparar amb pólvora del rei

Hi ha dies que hom voldria no rebre cap informació nova per por de descobrir encara més casos de corrupció o de pretesos èxits que es mesuren en unitats monetàries, avantatges personals i satisfacció de vanitats. I, realment, la llista de ciutadans que es mouen entre la informació privilegiada, el tràfic d'influències, l'apropiació indeguda i el suborn pur i simple és tan llarga que francament condueix a la indignació, al desànim o al fàstic insuperable. I és que la pobra bona gent que és víctima dels especuladors, dels financers i de tota la crosta en general, s'adona que els culpables dels seus mals segueixen utilitzant la cobdícia i la falta d'escrúpols per explotar la resta dels mortals. És més, als insadollables avariciosos ni tan sols se'ls renya, ni se'ls envia a l'ostracisme, ni se'ls fa respondre davant dels tribunals de justícia. Caldria que, com al Japó, haguessin de comparèixer a la junta d'accionistes i, capcots, inclinar-se per demanar perdó o bé que, en cas de greu error, imprudència, malícia arriscada o intencionada amb resultat de greus perjudicis a la comunitat, puguin ser condemnats a cinc anys de presó tal com es preveu en el projecte de llei que acaba de presentar la cancellera Merkel a Alemanya. Era previsible que el president de l'associació de la banca, Andrea Schmitz, digués allò clàssic que les mesures de control, regulació i supervisió perjudicaran el país com a centre financer internacional. Però hi ha arguments que ja no tenen presentació possible, perquè els ciutadans ja no poden suportar la impunitat dels culpables de delictes fiscals que, a més a més, quan han de ser foragitats o acomiadats s'embutxaquen bonus per valor d'autèntiques fortunes que els causants de les desgràcies s'autoadjudiquen.

Pensin, si no, en els directius de la Caixa Penedès que han fet naufragar l'entitat i, en lloc de recloure's en un convent de la Trapa, es reparteixen dotzenes de milions d'euros, cosa que potser evitarà una querella presentada in extremis. El que passa és que aquestes impúdiques escenes de repartir-se les joies i pertinences de l'entitat que va morir a les seves mans han començat a provocar reaccions. Per exemple, a Alemanya, ha ingressat a la presó un banquer que va acceptar un suborn de 50 milions de dòlars que Bernie Ecclestone (soci d'A. Agag, el gendre de J.M. Aznar en operacions com la compra i venda del Queen's Park Rangers de futbol) li va donar perquè pressionés els clients o un fons com el CVC (Capital Partners) per inclinar-los a comprar tot el tripijoc de la fórmula 1. El banquer es diu Gerhard Gribkowsky i era el director d'operacions de risc al Bayern LB, que ja l'any 2006 va convèncer clients d'invertir en aquest negoci tèrbol de les curses d'automòbils. El banquer serà jutjat per corrupció, abús de confiança i evasió fiscal. En aquesta incessant aparició de casos que ens deixen bocabadats o ens fan sentir una condemna moral i social dels que la fan però no la paguen i, a més, reben ajuts i subvencions o rescats a costa dels contribuents, que, primer, són víctimes, i tot seguit els cridats a gratar-se les butxaques per socialitzar les pèrdues, mentre els bergants es lucren gràcies a la privatització dels guanys.

Si ens fixem en el cas emblemàtic de Bankia, veurem que Rodrigo Rato, el vicepresident del govern d'Aznar, no solament ha disparat amb pólvora del rei, sinó que, a part d'haver encolomat el pagament del jugador Cristiano Ronaldo als contribuents d'altres territoris i rivals del Real Madrid, també va deixar llufes penjades que ara van aflorant. Per exemple, l'operació amb l'asseguradora Aviva, en un acord entre una empresa britànica d'assegurances i una entitat de crèdit nacionalitzada, que va acabar malament, atès que Aseval (assegurança de vida), de l'òrbita de Bancaja, va acabar entrant al paquet de Bankia juntament amb les assegurances de Caja Madrid, que tenien un acord de distribució conjunta amb Mapfre. En vista de tantes contradiccions, Aviva i Bankia van optar per dirimir la qüestió al tribunal d'arbitratge de Madrid. Com a resultat, la companyia britànica rebrà 500 milions de lliures. En resum, així d'afectat d'imprevisió ha estat tot el procés des de la campaneta de NY. Però els insensats responsables d'aquestes actuacions saben que al darrere ve l'escombriaire amb el sanatxo de recollir els fems. Que és també el que va passar amb Gas Natural a Algèria, on van entrar en conflicte amb Sonatrach, l'empresa estatal del gas.

És un tema que vaig conèixer de prop, primer, perquè com a director de la Fira Internacional de Barcelona em va tocar invitar els algerians a fer contactes i a tenir un pavelló al recinte de Montjuïc i, després, perquè com a assessor de la Corporació Industrial Catalana vaig viure en directe la tasca extraordinària de Pere Duran Farell per associar-se i establir relacions comercials i personals de gran amistat i encara avui no puc entendre com es va malbaratar tot aquell bagatge de confiança mútua i lleial col·laboració. Em va resultar difícil d'entendre la trencadissa d'unes relacions elaborades durant molts anys de recíproca cooperació. Però el tema i la presència al gasoducte van acabar amb un arbitratge a Ginebra i amb la condemna de GN a pagar 1.400 milions d'euros. I, una vegada més, els problemes dels gestors es van traslladar als ciutadans a través d'una recuperació en forma d'augment de les tarifes. Realment, no hi ha res més segur que l'acrobàcia amb xarxa protectora, torejar els braus afaitats i fer negocis amb la garantia que l'Estat es farà càrrec dels eventuals errors i les pèrdues. En el nostre capitalisme de compres pot semblar normal aquesta mena de malsana relació, però òbviament no ho és i s'hauria de considerar inacceptable. Després tothom es lamenta i els dirigents més veterans de la CEOE gosen dir que tot el que està passant és una catàstrofe, però no s'ha sentit ni una sola veu de condemna de l'anterior president que els va col·locar tots. Em refereixo, és clar, a Díaz Ferran, que ha acabat a la presó. Aquest personatge que rebia per recomanació d'Esperanza Aguirre crèdits de Bankia, que era públic i notori que mai no serien retornats, va ser indigne president dels empresaris i va mantenir els defectes de l'antecessor Cuevas.

Potser per això La Caixa ha col·locat el president de la Cambra de Comerç de Barcelona i el de la CEOE en cinc consells d'administració d'empreses participades i ara, per acabar-ho d'arrodonir, al president de Foment del Treball l'ha situat al consell del Banc de València. D'aquesta manera, l'entitat ha colonitzat i sucursalitzat els organismes empresarials. Són relacions que haurien d'estar prohibides, igual que la designació d'un governador del Banc d'Espanya (Luis Ángel Rojo) que va ser triat per al consell del Santander després d'haver-li adjudicat el Banesto. A més dels tribunals, necessitem, doncs, unes regles del joc i unes incompatibilitats clares i transparents. Tal com vaig escriure en el meu pròleg del llibre Breu història de la corrupció, de Carlo Alberto Brioschi (ed. La Campana), Espanya confirma allò que Ezra Pound va dir de la corrupció: és la sífilis de l'Estat, berruga del bé públic i tumor que tot ho fa malbé.