Rubalcaba

De les declaracions, contradeclaracions, desmentiments i insinuacions sobre el camargagate hi ha una frase que vaig sentir ahir i que resulta especialment sagnant: “L'espionatge polític em sembla repugnant.” La va proferir ahir el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, en la primera ocasió que obria la boca en relació amb les acusacions al PSC de microfonia furtiva. Escoltant don Alfredo, un arriba a la conclusió que en política hi ha la hipocresia, hi ha el cinisme i hi ha el rubalcabisme.

Suposo que tots esteu al cas que tots els països del món tenen allò que en diuen serveis d'intel·ligència. El nom no té res a veure amb la competència intel·lectual, sinó amb la capacitat de col·lectar informació per garantir la seguretat de l'Estat. En fi, la manera eufemística de referir-se als serveis d'espionatge, perquè ja se sap que un bon espia no admetrà mai la seva feina. A l'Estat espanyol també tots estem al cas que l'espionatge ha portat el nom de CESID i, des de fa uns anys, el de CNI. Aquests serveis secrets han estat controlats des de Defensa o Presidència, amb una intensa i inevitable connexió amb Interior, que és qui mana i mena la policia i els fons reservats. Per tant, provoca una certa hilaritat escoltar el senyor Rubalcaba, exministre de l'Interior i exministre de la Presidència, mostrant fàstic per l'espionatge polític. El cardenal Mazzarino, un dels pares de la raó d'estat i enginyer del clavegueram de la política moderna, va escriure: “Heus ací com conèixer els vicis d'alguna gent: li faltaran paraules prou dures per denunciar i blasmar un vici si també el pateix ell.” Cap novetat, des del llunyà segle XVII.