La dació en pagament
Com que el govern espanyol és covard, no dirà el que sap i pensa sobre la dació en pagament. Ha volgut recuperar els braus (un tret identitari de la Mediterrània, si em permeten) i se li ha colat Colau. Una persona que diu sense immutar-se que el 90 per cent de la població està a favor de la dació en pagament, o menteix sabent-ho o és tan sòmines com totes les esposes amb Jaguars al garatge que hem conegut en els darrers temps. En tot cas, jo formo part de l'altre deu per cent.
Generar l'expectativa que qualsevol somni es transforma en un dret és demagògia. Es demana que la dació sigui retroactiva, afectant el principi constitucional que les normes desfavorables no ho poden ser, i aquesta ho és per a la banca, sense distinció en la seva ètica empresarial; se'm dirà que ens importa un rave el que perjudiqui els bancs, i deu ser que en aquest moment de la pel·lícula ja ens és igual si no ens tornen a donar una hipoteca, o que en demanar-ne una cobrin el doble o el triple d'interès, que és el preu que es paga en països amb aquest sistema de préstec. Amb les alegries del sistema americà, molta gent de la que ara es queixa mai de la vida hauria pogut hipotecar-se.
Però els mals d'una dació retroactiva no acaben aquí. Al cost que per als privats tindrien les hipoteques a partir d'ara s'hauria d'afegir la ferida a la ja malmesa credibilitat total del sistema, perquè posa en dubte el que probablement és, junt amb la celeritat de la justícia, el principal factor de productivitat d'un país, la seva seguretat jurídica. El més pur estil Kirchner per generar l'inexistent dret a l'habitatge a partir d'un encara més inexistent dret a l'habitatge de propietat.
Però com QUE en sI mateixa no evita el desnonament, i per tant els tan desgraciats casos de suïcidi, a la ILP del milió i mig de firmes es diu que a més la persona que donant l'habitatge es desentén del deute haurà de tenir dret a un lloguer social durant cinc anys, si pot ser en el mateix habitatge. Quin sentit té seguir esforçant-se per pagar una hipoteca de fa quatre dies (metàfora de quatre anys) que ja val més que el pis, si deixant-la caure tinc assegurat que s'ha acabat el malson i que durant cinc anys el preu de lloguer serà de riure? Què importa la burla al que paga un lloguer de mercat, o al que ja fa molt temps que paga religiosament la hipoteca, què importa la distinció entre habitatges caprici, habitatges especulació i habitatges refugi, entre pocavergonyes i esforçats, entre diligents i mandrosos?; què importa res, inclosa la devaluació del preu de tot el mercat immobiliari, que tornaria a deixar un altre gruix d'hipoteques per sobre del que val el pis, si s'ha instal·lat el mite que ser pobre és patent de noblesa? Fa massa temps que la classe mitjana porta les pitjors cartes: els que han propiciat la iniciativa res tenen a perdre i els que la signen per altruisme no saben quanta sang innocent, quant esforç mai reconegut costaria el triomf improbable d'una mesura absurda com la proposada.
Ah! I per cert, parlant de mites, té raó Cantó quan diu que els animals no tenen drets. Potser no va ser afortunat en les maneres, però estimar les bèsties, que moltes vegades semblen tenir més seny que les persones, no les fa titulars de drets, una categoria jurídica generada per humans i sols aplicable a ells. En aquests temps en què anem perdent a raig l'honor, la dignitat, la intimitat, el secret de les comunicacions, la dimensió de la democràcia, en aquests temps de descrèdit moral i de manca absoluta de solidaritat, és normal que s'arribi a l'absurditat de confondre estimar i cuidar les mascotes i respectar la natura com a patrimoni de generacions futures amb suposats drets de pega. Temps de vacuïtat i de declivi, això mateix ja va passar a Roma, on el cavall de Calígula va arribar a tenir més drets que bona part dels seus súbdits.
