L'única reforma a la vista
L'únic procés de reforma constitucional, de veritable transformació de l'estructura institucional que ha començat fins ara a l'Estat espanyol, és el que viu Catalunya en forma de procés cap al dret a decidir. Convé no perdre-ho de vista. Per a l'àmplia majoria de catalans que donarien suport a un procés de reforma institucional profund, l'única possibilitat de replantejar el funcionament de les institucions és el que acaba d'encetar el govern català. I dic possibilitat perquè no queda clar que aquest procés que tot just comença vulgui anar per aquest camí.
Mirem el que tenim. Pensar que avui en dia l'Estat pugui posar en marxa cap procés de reforma institucional alternatiu sembla impensable. I no serà per manca de necessitat. El desmembrament de l'entramat polític i institucional aixecat des de la Transició cap aquí s'esquerda a marxes forçades. Amb les enquestes a la mà, avui en dia, els dos grans partits espanyols es troben en una situació de debilitat electoral, de manca de suport social en definitiva, com alguns no hem vist en vida nostra. Per una altra banda, la incapacitat d'aquests grans partits de fer front a la situació actual sembla igualment absoluta. La manca de transparència amb què s'anuncien ajustos socials, es desplacen responsabilitats o es desmenteixen casos de corrupció, amb un Rajoy que de manera gràfica promet transparència en una roda de premsa feta per televisió, dibuixa ben clarament per què els espanyols han deixat de confiar en la política com a mecanisme de redreçament de la crisi institucional que patim.
Una crisi que, per UNA altra banDA, toca la monarquia, creixentment percebuda com a font de negoci o d'escàndol. En situació similar es troba la justícia, percebuda com a ineficient, lenta i partidista; entesa també com a braç executor del govern de torn, per a escarni de Montesquieu. Tot plegat, en l'àmbit administratiu, acompanyat d'un lobby funcionarial capaç d'aturar les imprescindibles reformes que aquest país necessita dur a terme en l'àmbit públic. El mateix país on el president del govern rebutja les acusacions d'haver cobrat diner negre per l'insospitat recurs de mostrar una declaració de la renda. Ni Sarah Palin hauria gosat arribar tan lluny. A sobre, avui, el govern espanyol presenta dues majories absolutes: la d'escons al Congrés i la del nombre de funcionaris de l'Estat que seuen en el Consell de Ministres. La reforma, doncs, difícilment vindrà des de dins.
Alguns, entre els quALS em trobo, durant un temps vam tenir l'esperança de veure algun tipus de reordenació fomentada des de fora. La idea partia de la creença que el Banc Central Europeu, la Unió Europea o el Fons Monetari Internacional poguessin imposar les reformes estructurals que l'Estat no era capaç de fer. Un somni il·lusori, com ha quedat demostrat. La davallada de la prima de risc, els resultats força modestos dels governs dits d'experts de Monti o Papadimos i finalment la renovada imposició de les polítiques d'austeritat fetes per la Unió Europea els darrers dies, han acabat d'esvair aquestes esperances.
Per tot plegat, a la vista de la incapacitat de regeneració del sistema actual, molts convindrem que el procés de constitució d'un estat propi sembla, per comparació, una alternativa paradoxalment més realista per transformar l'actual model institucional en procés de descomposició. “El procés independentista, en bona mesura, es justifica pel fet que Espanya no funciona”, confessava fa poc el líder de Ciutadans. Té raó i mostra un camí. Cal emmarcar el debat per la transició nacional com un debat entre dos públics distintius: el dels partidaris de la reforma i el dels partidaris de l'statu quo. El camí cap al dret a decidir sembla evident que només avançarà si és percebut de manera majoritària com un replantejament a fons del que no funciona. Un debat que necessàriament ha de tractar de respondre a allò que preocupa el ciutadà: des de les mesures per pal·liar els costos socials de la crisi fins a la lluita contra la corrupció, la reforma de la llei de partits o el debat sobre el manteniment del nostre debilitat estat del benestar.
Amb l'evidència de la necessitat de canvi no n'hi ha prou per involucrar el ciutadà en un projecte reformador com el que el govern vol liderar. Això és així particularment per als que no combreguen amb les raons afectives, identitàries o econòmiques del projecte. Perquè el procés de transició nacional tiri endavant ha de ser capaç de demostrar que Catalunya pot fer millor les coses. Una tasca més complexa del que sembla. Demostrar vol dir convèncer que paga la pena intentar-ho, que l'horitzó promès és factible, realitzable i millor que qualsevol alternativa existent. Això vol dir demostrar que el país disposa d'idees, persones i projecte suficient per plantejar un futur més il·luminador que l'actual, no només per a les elits dels partits, sinó per al ciutadà del carrer. Per fer això necessitem posar l'èmfasi en la capacitat de transformació. Utilitzant el símil més remenat: implica passar del “Yes we can” al “Yes we will”.
Josep Fontana, en un antic assaig intitulat La construcció històrica de la identitat, distingia les històries dels estats entre aquelles que es construïen mirant cap enrere, posant fites històriques, subratllant essències i reelaborant el passat col·lectiu (llegeixi el lector aquí la protecció de suposats béns d'interès cultural o la batalla per la puresa en l'ensenyament de la història als col·legis), d'aquelles altres que es construïen com a comunitat de projecte i de futur. La lliçó només és una: sense mirar endavant, no hi ha estat propi.
