Tots antisistema

Si no fos perquè seguim expandint-nos univers enllà a una velocitat de bojos, no s'entendria com ha estat que, en tan poc temps i amb tanta acceleració, a tot el país s'hagin imposat les conviccions clàssiques dels anomenats antisistema. Ja no cal ser partidari de trencar les convencions, ni carregar-se de rastes, ni abraçar decididament totes les opcions de vida alternatives per parlar del tràfic d'influències que ronda els nuclis de poder polític, o del finançament irregular dels partits i de la forma com això ha condicionat i segueix condicionant el sentit de les polítiques públiques i la mateixa construcció d'infraestructures o el color i els pes de les inversions. Ara, a tots els auditoris s'esmenta aquell irritant joc de portes giratòries entre els que han exercit el poder executiu i les grans empreses del país. Un joc que, per poc pendent que s'estigui de les altures, proporciona incessants exemples de les impúdiques exhibicions d'afecte i agraïment que es donen entre privatitzadors i privatitzats, entre beneficiaris i benefactors i que, encara que tothom denunciï alçant la veu, les celles i els braços amb aire indignat, segueix girant imparable per aquestes terres, com els cèlebres valsos de la plaça del Diamant, que deia el poeta. Polítics corruptes i constructores, immobiliàries o grans empreses corruptores que dipositen discretament sobres per obtenir concessions o adjudicacions d'obra pública; entitats financeres que condonen deutes per condicionar legislacions; lobbies que pressionen governs i que, segons diuen, redacten projectes de llei a la seva mida. Sistemes de control formalment polidíssims però que quan s'acaren a la realitat descarnada se'ns presenten absolutament degradats per les lògiques derivades del repartiment del poder; pactes de silenci entre formacions que simulen combats públics i, per arrodonir el llegendari aforisme sobre el pam de net que no existeix, la creació d'una casta formada per individus del món de la política, de l'economia, la judicatura i la premsa que converteix allò tan essencial de la divisió de poders en una brometa innocent. I quan les sospites es tornen evidències una cosa porta l'altra i totes les teories sobre la crisi entesa com una estafa i sobre l'1% beneficiari de les misèries del 99, i sobre la influència de les corporacions en les decisions de les grans institucions i sobre la immoralitat intrínseca del sistema econòmic, segueixen creixent i expandint-se pel planeta. No sé quines alegries o quines amargors ens proporcionarà el futur, però ara vivim una espècie de catarsi, una purificació traumàtica, i fins i tot als mitjans de comunicació majoritaris llegim i sentim argumentacions que semblen sorgides d'un grupuscle marginal de radicals. I quan algú es proclama prosistema, i invoca allò dels valors de la societat oberta, la superioritat de les democràcies occidentals i l'economia de mercat, penses que o bé t'està enredant o bé ja ho ha fet.