Marcador italià

Demà passat es celebren les eleccions legislatives italianes. Potser fóra poc assenyat aventurar una predicció dels resultats, però a tall d'hipòtesi es podria dir que aquests comicis faran el paper de marcador de l'estat d'ànim europeu en un moment de crisi generalitzada.

La crisi implica risc i oportunitat. A Itàlia, el risc és que les eleccions suposin la continuïtat del caos com a estil polític, amb les portes sempre obertes als tripijocs, la corrupció i el joc d'interessos no sempre transparents ni motivats pel benefici públic. En l'àmbit de les oportunitats hi ha la possibilitat que la raó triomfi sobre els interessos.

Un exemple de persistència en la crisi fóra el retorn al poder de Silvio Berlusconi. Amb el seu poder mediàtic i amb el fet que el debat preelectoral tingui lloc bàsicament a la televisió que domina, el retorn del berlusconisme no és descartable, malgrat que no sigui favorit.

Segons els sondejos, el favorit electoral italià és la coalició de centreesquerra liderada per Pierluigi Bersani. Alguns observadors donen gran crèdit a Bersani, mentre que d'altres recorden la fragilitat de la política italiana el darrer cop que l'esquerra, aleshores liderada per Romano Prodi, va gaudir del poder.

Les eleccions posen fi a l'interludi anomenat tècnic del govern de Mario Monti, que malgrat el pessimisme amb què va ser rebut, ha introduït a la política italiana elements de racionalitat que condicionen les opcions dels qui el succeeixin.