La llengua i la nació
El 21 de febrer passat es va celebrar, com cada any, el Dia Internacional de la Llengua pròpia. La diversitat lingüística és un fet cultural que convé preservar. I no solament per una mena d'afany més o menys romàntic o tossudament conservacionista, sinó perquè cada vegada que es perd una llengua –ja se n'han perdut moltes i n'hi ha moltes en perill d'extinció–, es perd també una comunitat –la llengua no és un bé individual–, es perd, doncs, una manera singular de mirar cap al món i de parlar-ne, una manera de parlar, una manera d'entendre's els parlants a si mateixos.
Per això, la pèrdua d'una llengua no és –encara que de vegades es digui– semblant a la pèrdua d'una espècie vegetal o animal, sinó que és molt més: de fet, és la pèrdua d'un univers, de tot un cosmos que s'esvaeix i desapareix per sempre. I també per això, quan es reivindica el dret a la llengua es reivindica un dret bàsic, anterior al dret a la llibertat d'expressió. I és que no hi pot haver autèntica llibertat d'expressió si no existeix la possibilitat d'expressar-se en la llengua pròpia, en aquella amb què es pensa, es dubta, s'estima, es creu i s'odia. Repetim-ho tantes vegades com calgui: una llengua no és només un mitjà de comunicació. Si només fos això, llavors tots podríem acceptar una sola llengua per comunicar-nos entre nosaltres. El que mostra la diversitat lingüística és que cada llengua té particularitats insubstituïbles, que cada llengua no és solament un mitjà de comunicació sinó també, i molt particularment, el medi en el qual viuen, creixen i s'alimenten espiritualment els ciutadans. Quan una llengua es mor, continuem comunicant-nos entre nosaltres, però hem perdut una atmosfera, un món.
Tots els pobles han donat sempre una gran importància a la protecció i difusió de la seva llengua. Avui, quan la globalització pot acabar uniformant tantes i tantes coses, la diversitat lingüística és un bé que corre molts perills, perquè als més poderosos els va bé de controlar les llengües, perquè llavors ja controlen millor el pensament, els projectes i les accions de molts. El PEN Internacional, que és l'associació que aplega els escriptors del món, és molt conscient de tot això. Fa gairebé dos anys, el PEN va aprovar a Girona un manifest –des de llavors conegut internacionalment com a “Manifest de Girona”– que proclama en deu punts breus la importància de la defensa de la llengua, de totes les llengües. De tot això, els catalans en sabem prou. Des de fa mil anys, entorn de la nostra llengua s'ha anat configurant un poble que, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, s'ha anat fent i refent amb canvis de tota mena, ha sabut aguantar atacs i persecucions, i ha mantingut, amb grans dificultats i riscos, la fidelitat als avantpassats i el llegat per als descendents. Per això, cada agressió a la llengua és vista per nosaltres, amb raó, com una agressió a la nació.
Perquè la nació no és una entitat jurídica sinó una realitat històrica i emocional. Es pertany a la nació tant per naixement com per adopció. La identificació amb la nació és voluntària: tu en vols ser i ella vol que en siguis. Així és com es comparteixen la història i el dret, els èxits i fracassos, la llengua i la cultura, però també moltes il·lusions i projectes, moltes satisfaccions i moltes crítiques. Si tots els pobles del món defensen la seva llengua, Catalunya també ho fa. I ho ha de fer avui amb la mateixa dignitat i força amb què ho ha fet sempre. Perquè demà, en la Catalunya independent, la llengua haurà de continuar essent pal de paller de la nació.
