‘Corasón loco'
Corasón loco era un bolero de La Trinca, dels anys vuitanta, que parlava de la complicació de tenir dues pàtries, l'oficial i l'estimada. Una situació visualitzada per Carme Chacón en la votació d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats.
Davant del dubte de decantar-se per la pàtria oficial o l'estimada, l'exministra, diputada per Barcelona i exmusa del socialisme espanyol no s'ha pronunciat. S'ha expressat sense votar. Es va abstenir quan la pàtria oficial li deia que no i l'estimada, que sí. No va activar la seva projecció de futur, que, en coherència amb la seva carrera política, havia d'acostar-se al no del PSOE. Més pròxim a aquell “capitán, mande firmes!”... d'aquella noia que va captivar Rodríguez Zapatero, perquè era jove, disciplinada, treballadora, espanyola i era de Sant Just Desvern. Una política llavors fresca que no havia passat per l'escola dels Maragall, Obiols, Nadal, etc., i que en aquell moment tenia com a referents Montilla i Zaragoza.
Ara mateix, l'abstenció interna desagrada
les organitzacions que
estan compromeses
amb una causa.
Carme Chacón s'ha equivocat. El moment actual és de posicions radicalitzades i cada dia valen menys les actituds ambigües. Així ho ha demostrat el líder del PSOE, Pérez Rubalcaba, actuant amb rapidesa i castigant la indisciplina dels diputats del PSC que van donar suport a una moció de CiU a favor del dret a decidir. “O estàs amb mi o contra mi”, va dir Rubalcaba a Chacón, que no li troba cap de les virtuts que li veia el jubilat Zapatero i li retreu els defectes.
Ara, arribar a consensos és més difícil i, dissortadament, les posicions són cada dia més radicals. Fins i tot ha d'haver-hi radicalització sobre el corasón loco. No s'hi val a tenir dues pàtries i no tornar-se boig.
El PSOE hauria d'explicar amb més claredat què volen de Catalunya. Que sigui un país, una nació, una autonomia, una regió ó res... El PSC tímidament ho comença a explicar. David Cameron es va pronunciar a favor del referèndum a Escòcia i les aigües angleses s'han calmat. Mentre que aquí encara no sabem per on va el PSOE sobre les realitats catalanes que vagi més enllà d'estar instal·lat en la discrepància permanent. L'únic denominador comú és que la ruptura entre el PSC i el PSOE no convé i no es busca. Què vol el PSOE de Catalunya? Fóra bo saber-ho en cas que tornin a governar Espanya, perquè, tal com està la situació, s'ha vist que el sistema federal que han promogut fins ara té poca venda i poc futur...
