Triangle d'or

Llàstima que La Pallaresa, una de les granges del carrer Petritxol de Barcelona, està tancada quan surto de la Sala Gran del TNC de veure Una història catalana de Jordi Casanovas. La xocolata hauria seguit alimentant l'ànsia i el neguit que duc al cos després d'haver fruit intensament de les bones hores de teatre de Casanovas.

La farlopa i el cavall han aparegut a l'escenari en aquest retrat intermitent dels nostres darrers anys. I l'únic producte addictiu que tinc a casa és una paperina d'avellanes, torrades a l'antiga a cal Gispert. Me les envio sense aturador possible. Una que cruix i una altra que demana pas, i una altra i una altra. Les devoro. Com peten entre les dents! Les espellofo amb els dits i l'olor de torrat se m'arrapa a la pell, com la de la pólvora de les pistoles que es disparen al Nacional. Com peten a l'escenari!

Una història catalana, que ens arriba després del Pàtria del Lliure, tira cap a la muntanya, busca la mateixa força tel·lúrica, la que ens fa demòcrates per patriotes. I tira cap a Nicaragua, buscant la revolució i la llibertat. I tira cap al Somorrostro i el Bon Pastor. Cap a les Últimas tardes con Teresa i cap a Tor, la muntanya màgica, i cap al Dispara, Flanaghan.

Anem tirant fins arrossegar-nos literalment dins la història. La que hem sobreviscut, i que ens situa contínuament en la frontera del seguir sent, enlluernats per l'or i pel diner. Com han petat al hall abans d'estrenar! Els actors han simulat l'enterrament de la sala Tallers, víctima de la sortida de la crisi que abona les retallades. Víctima del 21%. La sala, que va servir per fer créixer aquest muntatge, tanca temporalment. Tant de bo que l'èxit que viurà a la Sala Gran ajudi a reobrir-la. L'or que ho ha de fer possible ja el tenim.