Posar al dia

Benet XVI ja s'ha convertit en el primer papa emèrit de la història. I aquest és, paradoxalment, el seu principal mèrit. El mèrit pel qual serà recordat. Aquesta és la primera gran paradoxa. El gest de despreniment té un valor molt superior al de la seva suprema potestat. La potestat de fer i desfer s'hauria de traduir en deixar fer i deixar pas. En una paraula: en humilitat. Deixo per a altres les consideracions sobre si era un intel·lectual incomprès o un gran teòleg. Són qüestions sense massa interès. Si hi ha algú que se sent comprès, que aixequi el dit. I si hi ha algú que sigui teòleg, que demostri el seu compromís, i després el seu saber. Personalment, conservaré en la meva retina les imatges del comiat de Benet XVI, la seva última lliçó i la més profitosa. Amb això en faig prou. Entenc que ha sabut tenir dignitat, un valor que no té preu i un bé molt escàs avui dia. I aquí hi trobem de bell nou la paradoxa, la flor més abundosa dels evangelis. Reconeixent les seves limitacions, Benet XVI ha assolit la grandesa. I just en aquest moment, el menys magisterial del seu pontificat, aflorà en els seus llavis la tendresa, un tret que ens era desconegut i que, sens dubte, convida a la reflexió. Ratzinger ha sigut un eclesiàstic amb fama de severa rectitud i certa fredor en el tracte. En el moment del comiat he vist un altre Ratzinger. No sé si s'ha prestat prou atenció al fet que hagi sigut ell, i no cap altre, la persona que ha trencat una tradició de segles: la tradició segons la qual el papa mor papa. Ja no. Gràcies a qui? A la persona que més vegades ha esgrimit la tradició per posar fre a la reforma conciliar: Ratzinger. Viure per veure. Senyal que els temes considerats tancats, per mor de la tradició, es poden considerar oberts. Tant de bo els cardenals electors en prenguin nota. Si és així, ens esperen hores de treball intens per recuperar el temps perdut. Que s'acabi la involució i apliquem-nos de ple a la revolució cristiana, sense la qual l'Església perd la seva raó de ser. No estem vinculats a ningú que no sigui el Crist. Si el papa Benet ha sabut renunciar al seu soli, nosaltres, els creients, hauríem de saber renunciar a una cosa tan poc sòlida i tan poc ecumènica com és el culte a la personalitat del papa. En això som anacrònics crònics. El repte pendent és l'aggiornamento. Posem-nos al dia.