L'orfandat

Els antics mesuraven el temps amb una altra dimensió: els límits els establien els grans esdeveniments, de manera que distingien entre el tempus historicus (cicles de llarga durada, de vegades de diversos segles) i el tempus politicus (de curta durada, més afecte als esdeveniments d'un cicle menor). L'un estava inserit en l'altre, d'igual manera que la tàctica és un tall temporal, o espacial, d'una projecció a més llarg termini, o d'una major dimensió, que coneixem com a estratègia. Una tàctica que no es connoti en el si d'una estratègia pot ser un error desconcertant; de la mateixa manera que el tempus historicus determina d'alguna manera el tempus politicus, que transcorre en els seus avatars en el ventre del cicle major.

Les certeses, per tant, es construeixen en el ventre d'aquests cicles històrics que, segons l'esdevenir del temps, són interpretats per l'art dels polítics de cada moment. Certament avui no trobem veus autoritzades per a la conducció dels esdeveniments i de les persones. Vivim una conjuntura de gran decadència d'un cicle històric o d'una civilització. Sabem d'on venim, però no a on anem; els líders no governen les nacions, perquè ni ells encerten a llegir el “missatge dels esdeveniments”. Per aquest motiu som avui orfes de pensament, de lideratge i d'assossec. El cicle històric venç i ningú és capaç d'interpretar una via de sortida o de recuperació.

He llegit amb atenció el que succeeix a Roma i el Vaticà; un món que conec profundament per cultura, educació i familiaritat. Cadascun dels sis papes que han marcat la meva experiència vital van ser com sis corts interpretatives de la meva cultura catòlica, afectant, en algun cas profundament, la meva manera de pensar. Pius XII amb la seva majestàtica visió d'un món en guerra i conflictivisme virulent, al qual tractaria d'atorgar racionalitat; Joan XXIII, el papa bo, que va revolucionar la seva època amb grans encícliques i decisions sorprenents (va ser realment conscient de la dinàmica que deslligava la convocatòria del Concili Vaticà II?); Pau VI, intel·lectual afrancesat, seguidor de Maritain, però profundament torbat pel descontrol postconciliar que portaria milers i milers de sacerdots a l'abandó del seu sacerdoci, morint en l'amargor per aquests abandons i el fracàs de la seva idea per a Itàlia que va suposar el segrest i assassinat d'Aldo Moro, molt més que el seu deixeble. Joan Pau I, un pontificat evanescent i breu com el vol d'un colom, que mor d'un infart als 33 dies de pontificat, amb l'informe sobre els jesuïtes entre les mans. Joan Pau II va ser un cataclisme de la història a Occident, el geni que va derrotar el comunisme i el sistema soviètic amb la seva Santa Aliança i la seva tenacitat polonesa, tal com els seus biògrafs demostren i en particular Poletti, Bernstein, etc. amb Reagan i Margaret Thatcher –i empatia tardana amb Gorbatxov– van canviar el món i van liquidar el segle XX el 1989 amb la caiguda del sistema soviètic. “Splendor Solis”, segons les profecies sobre el papat, va anar el pontífex més universal de la Història de l'Església probablement. Qui el va seguir, Benet XVI, el més depurat intel·lectual i teòleg, amb tot el que això comporta, acaba de deixar sobre la taula un dels reptes simbòlics més sorprenents del nostre temps: tal vegada l'expressió més plàstica del desafiament de la nostra època?

La seva sobtada renúncia al Papat és, per mi, alguna cosa molt més desafiadora que la crisi de civilització del nostre temps: és el símbol del repte dels reptes, i no tan sols per a l'Església, sinó per al nostre món, el llenguatge cultural del qual no encerta a donar amb el diagnòstic, el sistema de valors del qual s'enfonsa sense entrellucar l'alternativa. Joseph Ratzinger era un intel·lecte fi i clarivident, una ment que comprenia el món i les seves contradiccions, una raó que buscava conciliar la fe amb la ciència. Sincerament, crec que avui estem una mica més orfes que ahir, i des de l'instant en què Benet XVI ha baixat del solio pontifici per pròpia voluntat, la seva “mort civil” per a l'Església introdueix un esvoranc en la perspectiva dels temps. La seva dimissió va més enllà de la fatiga personal i de la seva edat: és el símbol de les grans incògnites que ens esperaran després, fins i tot, de la fumata blanca en les teulades del Vaticà.