Cada llengua ho diu tot, aquí i a la Terra de Foc

«No em podia creure com n'és de gran la diferència entre un salvatge i un home civilitzat.» És un Charles Darwin encara jove qui escriu aquesta frase desafortunada al seu dietari, durant l'estada que va fer el 1832 a la Terra de Foc. Acabava d'entrar en contacte amb els iagans, el poble autòcton més austral del planeta i durant dècades considerat pels viatgers el poble del món més deixat de la mà de Déu, al punt que era corrent emprar l'expressió «raça degenerada» per qualificar-los. Això sí, era un poble poc preparat per rebre l'onada occidental i les seves malalties, que van portar-lo a la vora de l'extinció a l'inici del segle XX. Uns anys abans, Thomas Bridge, un missioner britànic que s'havia instal·lat entre iagans, s'havia dedicat a recollir el vocabulari de la seva llengua, avui difunta, amb prou precisió per aconseguir redactar un diccionari iagan-anglès de trenta-dues mil paraules. Trenta-dues mil? Quan, el 1933, el seu diccionari va ser publicat pòstumament, les societats científiques de Gran Bretanya van arrufar el nas. Com podia ser que un poble tan poc desenvolupat segons els criteris europeus necessités trenta-dues mil paraules per expressar-se? Un poble que anava nu tot i viure gairebé a les envistes del continent antàrtic, en una punta d'Amèrica en què les temperatures, al ple estiu, no superen els quinze graus, que es cobria el cos de greix animal i que, a més, manifestava un desinterès desconcertant per la religió cristiana, un poble així no podia tenir al seu abast trenta-dues mil paraules...

L'aprofundiment en el coneixement dels iagans hauria pogut ser, com es veu, una font de reflexió per als pensadors i els polítics que teoritzaven sobre la necessitat filosòfica i moral de la colonització. Els hauria pogut fer intuir que si qualsevol poble del món, fins i tot el més aparentment desvalgut, és capaç de dotar-se d'una llengua prou precisa perquè un missioner hi pogués destriar trenta-dues mil paraules, és que el geni del llenguatge és universal. En cap cas reservat a les llengües de les grans potències culturals i militars... Un altre indici d'aquest mateix geni universal i, doncs, compartit pels iagans, es pot veure en un escrit d'un metge i antropòleg francès, Paul Hyades, que va utilitzar in situ el vocabulari de Thomas Bridge. El 1883 va intentar descriure allò que per a ell era una sorpresa fascinant: la capacitat d'invenció dels iagans aplicada al vocabulari. «Crec que, generalment, anomenem imaginació aquesta facultat d'aplicar, per analogia, noms concrets a nous objectes. Així, anomenen l'acte de fotografiar ‘toumayacha alakana' [respecto la grafia francesa de l'autor], és a dir ‘mirar amb el cap cobert'.»

Aquesta manera de crear neologismes amb el reciclatge de paraules existents és també universal i demostra que cap llengua no és intrínsecament inferior a cap altra, ja que totes permeten inventar el que necessiten els seus parlants. Els occidentals sovint han volgut donar més noblesa aparent a aquests nous mots compostos fabricant-los a partir del grec antic: automòbil, cinematògraf, telèfon, són germans bessons del toumayacha alakana. I si avui s'utilitza més aviat l'anglès com a llengua de base –football, snowboard, flash back, firewall, lipdub–, la mecànica continua sent la mateixa, sigui quin sigui l'àmbit concernit. Creem paraules noves amb paraules antigues per descriure conceptes nous a mesura que ho necessitem. I això ho fan, ho han fet i ho faran totes les llengües humanes.