Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Un tomb poc esperançat per a la legalitat turca

«La llengua materna dels ciutadans turcs és el turc.» Aquesta afirmació no és una hipòtesi fundada sobre el desconeixement de la realitat d'un país o sobre la ignorància del fet que és impossible determinar la llengua materna del conjunt d'una ciutadania. Es tracta d'un article de llei turc que diu, i ho repeteixo: «La llengua materna dels ciutadans turcs és el turc.» Deu haver-hi pocs estats al món que s'hagin atrevit a declarar per llei quina és la llengua materna dels ciutadans, és a dir quina és la llengua primera que rebrà cada nadó en néixer, de la boca dels pares, en la intimitat d'una casa tancada. L'estat turc ho va fer, amb aquest article 3 de la llei 2932 votada el 1983 i que instaurava les condicions a les quals era possible utilitzar una altra llengua que el turc en l'espai públic. I era ben senzill: no era possible enlloc i sota cap condició. Aquesta llei va ser abrogada el 1991 però, en l'esperit, queda ben viva. De fet, la Constitució i les lleis lingüístiques turques formen una mena de laberint que fa una mica de feredat ja que les úniques concessions fetes a la diversitat lingüística hi han anat apareixent per imposició de la Unió Europea en vista a una eventual adhesió. I sense que canviï gran cosa a la realitat d'un país visceralment centralista, que sembla viure's a si mateix com una fortalesa atacada per enemics interiors i exteriors dels quals ha de defensar-se tothora amb prohibicions i vexacions. De fet, jo mateix, amb aquest article, semblo donar la raó a aquest pensament tenyit de paranoia, ja que critico obertament aquesta legislació i que, doncs, seria també una mena d'enemic exterior. La qual cosa em sorprèn molt, ja que no crec haver estat mai l'enemic exterior de ningú.

Se sap que la Turquia moderna, nascuda de la revolució de Mustafa Kemal a l'inici del segle XX, és un país profundament marcat pel jacobinisme inventat a França, amb l'afegitó d'un culte de la personalitat a l'encop laic i místic cap a la persona de Kemal, anomenat arreu Atatürk (Pare dels Turcs), el qual és qualificat de «guia immortal i heroi incomparable» al preàmbul de l'actual Constitució turca. Aquesta Constitució, al seu article 42, ja avisa que «cap llengua altra que el turc no pot ser ensenyada als ciutadans turcs com a llengua materna o servir a impartir un ensenyament als establiments educatius», i si bé l'article 26 de la Constitució garanteix la llibertat d'expressió, aquest mateix article preveu que aquesta llibertat no inclou de poder escollir la llengua d'expressió. I quan la Constitució parla de «llengües prohibides» sense citar-ne cap, és evident que fa especialment referència al kurd, la llengua més odiada pel nacionalisme turc. De fet, malgrat avenços concrets –existeix avui un canal de la televisió pública en kurd– molts kurds de les zones més turquitzades han acabat renunciant a parlar la seva llengua als seus fills simplement per no fer-los córrer un perill físic. I la trentena d'altres llengües autòctones estan igualment detestades o, en el millor dels casos, ignorades. Però aquesta hostilitat no es limita a les llengües interiors. La llei també determina quines són les llengües estrangeres autoritzades a l'escola: primer hi consten «l'anglès, el francès i l'alemany» i, en un segon nivell, «el rus, l'italià, l'espanyol, l'àrab, el japonès i el xinès». Les llengües no incloses en aquestes llistes estan de facto prohibides i així es pot veure que l'àrab és l'única llengua veïna de Turquia legalment autoritzada. En general, s'espera d'un Estat que incentivi l'aprenentatge de les llengües oficials veïnes però, a Turquia, és tot el contrari: no s'hi pot ensenyar el grec, ni el búlgar, ni l'armeni, ni el georgià. Les llengües veïnes hi són llengües enemigues.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.