La carta de Zinoviev

A vegades va bé recordar-ho: una país civilitzat es caracteritza pel seus nivells alts de tolerància, amabilitat, maduresa política i sentit de la justícia. L'honestedat i la decència (en el sentit moral del terme) s'han de donar per fetes entre els servidors públics, es tracti d'un ministre, d'un policia o d'un funcionari de correus. Si aquest és el cas, em sento obligat a admetre que no visc en el país més civilitzat de la terra. Un voldria un país plàcid i un punt avorrit, i podria passar perfectament sense els ensurts que de manera continuada ens proposen ara i aquí... Per triar-ne un de recent: la patètica actitud del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz (a qui jo tenia per un polític prou presentable) davant els papers falsificats sobre comptes a Suïssa de Pujol i Mas que va publicar El Mundo a pocs dies de les eleccions. És un cas que fa pensar molt en un dels episodis més cèlebres de la política britànica, conegut com “la carta de Zinoviev”. El jove Partit Laborista anglès havia aconseguit el poder el 1924, però l'experiment va durar pocs mesos. El seu líder, l'escocès Ramsay MacDonald, va perdre una moció de confiança que el va abocar a tornar a convocar eleccions generals. A quatre dies de l'elecció, el diari conservador Daily Mail (El Mundo, per entendre'ns) va publicar una suposada carta del dirigent bolxevic Zinoviev (un de tants als qui, amb el temps, Stalin va fer executar) en la qual es donaven instruccions al Partit Comunista anglès per establir tàctiques de penetració dels interessos soviètics a la Gran Bretanya. Els laboristes, percebuts com a amics dels comunistes, van perdre les eleccions i es va restablir el govern conservador a les illes. La carta era una falsificació de cap a peus. MacDonald, el líder laborista, va declarar després: “Em sento com si m'haguessin posat en un sac cosit per tots costats i m'haguessin llançat al mar”. El president Mas va dir l'altre dia: “A mi, poc o molt, també em volen fregir.” La història universal de la infàmia és recurrent...