Barcelona és capital

El dia que els historiadors i els politòlegs analitzin la política catalana dels darrers trenta anys no podran obviar una de les seves característiques distintives i essencials: la contraposició, orquestrada i premeditada, de Barcelona a la resta del territori català. Durant tres dècades hem assistit impotents a aquesta feina abnegada i constant per desconnectar Catalunya de la seva capital o, si es prefereix, per desconnectar Barcelona del seu país. Aquesta operació ha estat dirigida, paradoxalment, des del mateix Ajuntament de Barcelona, que ha liderat una de les maniobres més absurdes des de qualsevol punt de vista. Algú s'imagina la ciutat d'Oslo renunciant a la capitalitat noruega? O la ciutat de Milà renunciant a ser la capital del nord d'Itàlia?

Cal explicar que aquesta dicotomia, tot i ser inicialment impulsada pel PSC, va trobar una certa acollida dins alguns estaments convergents. A uns i altres els era més fàcil assegurar-se una part del pastís i agitar l'espantall contrari com a element aglutinador de les pròpies forces. Per a molts socialistes, especialment per a la seva aristocràcia barcelonina, la resta de comarques apareixien com un territori carlí i feréstec, encara per modernitzar. Per a alguns nacionalistes, Barcelona era un indret hostil on els elements de catalanitat tenien els dies comptats en benefici de qualsevol influència cultural estrangera. La continuïtat del tòpic garantia la pervivència de l'statu quo.

El campió d'aquesta línia de pensament va ser Pasqual Maragall. El seu desconeixement de la realitat del país i l'animadversió que sentia envers tot allò que representava Jordi Pujol el van portar a construir un relat nou per a Barcelona. El nucli d'aquest programa era la construcció d'una nova identitat barcelonina sostinguda sobre la modernitat i la destrucció de la pròpia història. L'any 1992 havia de ser l'any zero de la nova Barcelona i el cosmopolitisme estava cridat a ser la nova religió. La ciutat olímpica tenia la missió de liderar una lliga de ciutats hanseàtiques que enderroqués l'Europa dels Estats i les nacions antigues. Maragall fins i tot va creuar la línia vermella del ridícul quan va pretendre, contra l'opinió generalitzada i el sentit comú, canviar l'escut i la bandera de Barcelona, bo i liquidant mil anys d'història a cop de disseny.

Per sort, en els darrers mesos assistim a un cert retorn a la normalitat, que va inequívocament lligada a la recuperació, per part de Barcelona, de la seva catalanitat innata. La proximitat del tercer centenari de la derrota nacional de la guerra de Successió, i tots els actes commemoratius que s'estan organitzant al voltant de la tragèdia del 1714, han de simbolitzar aquesta reconciliació íntima entre país i capital. La història de Catalunya és la història de Barcelona, i a la inversa. Per això la caiguda de la capital en mans de Felip V va suposar la desfeta de la nació. Això ho comprenien perfectament els oficials borbònics fa 300 anys i ho comprenen encara els mateixos enemics. Barcelona i Catalunya, dividides i oposades, no tenen futur. Juntes i aliades, no hi ha qui les pugui aturar.

Com a barceloní de naixement, no tinc cap necessitat que la meva ciutat sigui capital de la Mediterrània ni capital del sud d'Europa, i menys encara cocapital d'una Espanya federal. No cal, gràcies. Em conformo a viure en una capital d'un país mitjà i sense pretensions, amb la normalitat amb què ho fan els suecs que viuen a Estocolm i els irlandesos que viuen a Dublín.