Baules

L'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana i Òmnium Cul­tu­ral, les dues enti­tats ger­ma­nes que aglu­ti­nen i enca­mi­nen avui les for­ces de la soci­e­tat civil cap al referèndum –i fan a més la gran feina de no dei­xar que els polítics es mare­gin de la impressió i la res­pon­sa­bi­li­tat que tenen, i vul­guin asseure's a des­can­sar–, van pre­sen­tar l'altre dia a Girona l'acció rei­vin­di­ca­tiva del pro­per 11 de setem­bre. Estic d'acord que no es pot fer una altra mani­fes­tació, perquè no es podria millo­rar, i cal que ens quedi a la memòria, men­tre vis­quem, la Mani­fes­tació, en majúscula. I com que sem­bla que fer una mani­fes­tació és rela­ti­va­ment fàcil –si és que posar 1,5 mili­ons de per­so­nes al car­rer i que tot vagi com una seda és fàcil–, ara ens con­vi­den a anar més enllà, i ens pro­po­sen de fer una cadena humana. Una cadena humana de dos mili­ons de per­so­nes, cada una, una baula, aga­fa­des de les mans per mos­trar la força del nos­tre poble... Si hi ha algú que no ho veu clar que pensi en la cadena bàltica, la que es va fer el 23 d'agost del 1989, una cadena for­mada per un milió i mig de per­so­nes que es van donar les mans al llarg de 600 quilòmetres i que van cre­uar Estònia, Letònia i Lituània. Pre­te­nien cri­dar l'atenció de l'opinió pública sobre el destí que havien sofert aques­tes tres repúbli­ques, amb l'ocu­pació soviètica inclosa, amb aquesta pro­testa pacífica –com ho són les nos­tres–, i ho van acon­se­guir. He lle­git que en molts pobles els mos­sens van fer sonar les cam­pa­nes de les esglésies per ani­mar la gent (no com a Girona, que el bis­bat va pro­hi­bir l'altre dia una este­lada d'espel­mes a les esca­les de la cate­dral perquè va con­si­de­rar que l'acte no era ni soli­dari ni ciu­tadà. En fi, que l'església cata­lana s'ho hau­ria de fer mirar i posar-se al cos­tat de la lli­ber­tat i la democràcia, que són valors amb què Jesús segur que com­bre­ga­ria). Tor­nant a la cadena: al cap de tres anys les tres repúbli­ques eren tres països inde­pen­dents. O sigui que enda­vant. De l'Empordà al Montsià hi ha uns 580 quilòmetres. de costa. Jo ja veig la foto aèria. Quina pas­sada!